Categoria llibre: Adults

Es produeixen un seguit de fets aterridors a les muntanyes. Troben el primer cadàver. És un home que està despullat, li han desfigurat la cara i li han arrencat els ulls. Desapareix un nadó i una ombra misteriosa es mou pels boscos. El cas requereix tota l’habilitat de la Teresa Battaglia, comissària de policia especialitzada en perfils criminals que camina sobre l’infern cada dia. Té una arma molt poderosa, la seva ment, però de sobte comença a fer-li males passades, li entela la lucidesa i això fa perillar la investigació. Per primera vegada a la vida té por.

El jove inspector Massimo Marini acaba de deixar la ciutat per traslladar-se a aquest racó mil·lenari del nord d’Itàlia. La Teresa i ell s’enfronten a una investigació molt complicada, amb orígens que es remunten a un dels episodis més obscurs i esgarrifosos de la història d’aquestes muntanyes. És un infern que encara batega.

Un nen d’onze anys ha estat brutalment violat i assassinat. Totes les proves apunten a un dels ciutadans més volguts de Flint City: Terry Maitland, entrenador en la lliga infantil, professor de literatura, marit exemplar i pare de dues nenes.

El detectiu Ralph Anderson ordena la seva detenció. Maitland té una coartada ferma que demostra que va estar en una altra ciutat quan es va cometre el crim, però les proves d’ADN trobades en el lloc dels fets confirmen que és culpable. Davant la justícia i l’opinió pública Terry Maitland és un assassí i el cas està resolt.

Però el detectiu Anderson no està satisfet. Maitland sembla un bon tipus, un ciutadà exemplar, per ventura té dues cares? I com és possible que estigués en dos llocs alhora?

La resposta, com no podria ser d’una altra forma sortint de la ploma de Stephen King, et farà desitjar no haver preguntat.

Siri Hustvedt es posa en la pell d’una escriptora ja gran que, esperonada per la trobada d’un
quadern de notes antic, evoca els records del seu primer any a Nova York, el 1978, quan acabada
d’arribar de Minnesota, sola i sense ni cinc, descobreix les múltiples possibilitats que li
ofereix la ciutat. A més, les converses misterioses d’una veïna, la Lucy Brite, que la jove sent a
través de la fina paret de l’apartament, l’intriguen. I com que cada cop són confessions més
íntimes i sinistres s’obsedeix a descobrir la veritat de la dona que viu a la porta del costat.
Construïda a partir de la reelaboració en el present del temps passat, Records del futur crea un
diàleg entre dècades i s’expandeix en múltiples relats. A més de la misteriosa vida de la veïna,
assistim sobretot al retrat d’una jove que troba el seu camí com a dona i com a escriptora,
inscrita en un ambient elèctric, el Nova York de finals dels anys 70.

David Jiménez es va adobar cobrint guerres, desastres i revolucions durant gairebé dues dècades abans de ser nomenat director d’El Mundo. El que semblava un repte il·lusionant —dirigir el diari en el qual va entrar com a becari als 23 anys— es va transformar en una batalla per la defensa de la independència del diari enfront d’un establishment polític i econòmic decidit a controlar-ho.

Jiménez ofereix un relat únic sobre com respira la vida en una redacció —els seus personatges, rivalitats, traumes i èxits—, com funciona el joc de favors entre els mitjans i el poder i quin preu paguen els qui es neguen a participar en ell. Presidents, reis, ministres, banquers, capos, dels diners, comissaris i periodistes protagonitzen aquesta crònica sobre els secrets inconfessables del periodisme i els fils que governen Espanya.

El Director és, a més, un retrat íntim de les cruïlles ètiques, les relacions personals, les amistats i deslleialtats que es viuen quan s’ocupa el despatx d’un dels grans diaris del país.

Febrer de 1927. Tot París assisteix al funeral de Marcel Péricourt. La seva filla Madeleine ha de prendre possessió de l’imperi financer del qual és hereva, però el destí li reserva altres plans. El petit Paul, el seu fill, amb un gest inesperat i tràgic, situarà Madeleine en el camí de la ruïna i l’enfonsament. En una Europa falsament confiada, on es veuen sorgir els colors de l’incendi que la recorrerà durant els anys 30, Madeleine respondrà amb coratge i venjativament davant dels motius i els homes responsables de la seva caiguda.

En Els colors de l’incendi ens retrobem amb l’enorme talent narratiu de l’autor d’Ens veurem allà dalt. De fet, Pierre Lemaitre recupera aquí una part dels personatges de la novel·la guanyadora del Premi Goncourt, que va esdevenir un fenomen internacional i ha estat adaptada al cinema, per continuar el seu relat inoblidable sobre la història europea.

Un circ al pati de casa recull els millors contes i microcontes de Damià Bardera –tant publicats com inèdits– i pretén acostar-los al públic que troba a faltar la irreverència de Quim Monzó, la imaginació de Pere Calders, la ràbia de Víctor Català i el sarcasme d’Espriu. Un llibre absolutament explosiu, diferent, mordaç, únic.

L’1 d’agost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. És la comitiva fúnebre per
Gerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotògrafa caiguda en un camp de
batalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, està desfet: junts,
havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se n’havien anat
a la guerra d’Espanya. Entre els assistents s’hi troben altres amics que coneixien Gerda des de
molt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, però la seva joia
de viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. N’hi ha prou
amb una trucada per desencadenar els records.
Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en una
època especialment convulsa cristal·litzen la joventut, l’alegria de viure, el talent i el compromís
en un temps de crisi econòmica, d’ascens del nazisme, de persecució i de guerra.

Síria, els bombardejos, els franctiradors i els saquejos han destruït Alep. La Zarah plora per la seva ciutat mentre pren una difícil decisió: no se’n vol anar, però ha de pensar en els seus fills. El viatge cap a Europa està ple de perills, amenaces i inseguretats, però també d’esperança per poder començar una nova vida lliure de violència.

Aquesta és la història de la Zarah, però també la història de milers de dones, nens i nenes que transiten per les rutes migratòries. Un viatge forçat en què molts somien en arribar a la seva destinació.

Soc més de l’oest, lo #PostuLlibre2 del Sr. Postu, lo noi emmascarat amb barret de l’Aplec del Caragol, dinamitzador solidari i rei a les xarxes de Lleida i Ponent des dels seus comptes de Postureig de Lleida (ambaparà!). Descobreix la part més humorística (lo p*to postureig, lleidatà per a principiants, si lo món fos a la lleidatana, l’amor entre l’Antònio i la Pepita… i molt més), la part més solidària (les #PostuXapes, els actes del Sr. Postu i les col·laboracions amb desenes d’entitats benèfiques), la part més #Lleidatanament i #Ponentinament divulgativa (una imatge de cada municipi de #Ponent… i en color!) i la resta de vivències, ocurrències i opinions del Sr. Postu. MÉS humor, MÉS solidari i MÉS #Lleidatanamentposturil! A-Postu-flant!

A Sara i els silencis, la música ho inunda tot. És la sensualitat de la dona que s’alça i resisteix. És la passió que batega sota les cuirasses. És la melodia sanadora. És la fraternitat a la sala d’espera d’un
hospital. I és l’atzar dels llaços familiars.

Durant massa anys, la Sara ha tingut a dins la melodia dels que callen perquè els altres puguin cantar. Quan el silenci amenaça d’apagar els seus anhels, la Sara busca retrobar-se amb qui va ser: una jove amb talent per compondre que va renunciar a la seva prometedora carrera per deixar pas a la del seu marit. Ara que la música torna a ser el seu batec vital, la Sara reprèn la composició d’una obra inacabada que volia dedicar al seu pare. A falta d’inspiració pròpia, demana l’ajuda de qui va ser el seu mestre, l’exigent i rondinaire Josep. Hi accedeix, però amb una condició: que la Sara aculli com a deixeble la Cristina, una noia de qui la separen vint anys i amb qui en principi no comparteixen res. Però l’amistat salva totes les barreres: un cop la Cristina entri a casa seva, la Sara trobarà les notes adequades per pintar de color la seva nova vida. Maria Escalas ha escrit una novel·la d’una emoció esclatant i perdurable. Una oda a aquells que, després de tant silenci, s’alcen per prendre la paraula.