3 segundos, el temps que triga la llum a viatjar 300.000 km., el temps que dura un tret, una llàgrima, un SMS, una explosió… Aquesta magnífica obra narra la història d’una ciutat, de la seva quotidianitat comptada des del punt de vista d’un fotó. Marc-Antoine Mathieu torna a sorprendre’ns amb una obra plena d’enginy i originalitat, que al seu torn ens porta a reflexionar sobre el concepte del temps.
Un bell al·legat sobre la llibertat, la convivència i la fascinació per les vides dels altres.
Quan un llamp fa esclatar l’estàtua eqüestre del comte Italo Rodari, l’estupefacció i el temor s’apoderen del petit poble francès de Gyors de la Montagne. Sense la seva principal atracció, els turistes s’esvaeixen. I aleshores ocorre un fet insòlit: un rodamon desconegut s’enfila a la columna amb l’objectiu de quedar-s’hi tot el temps que l’hi permetin. L’alcalde Laville i el seu conseller Serge hauran de decidir què fer ne, de l’estilita i de la seva sorprenent petició. El món els mira.
L’estilita ens mostra el viatge interior d’un home que, compromès amb la seva cerca íntima de coneixement, prendrà els camins més inesperats. Un oasi de lectura en temps frenètics.
Defred és serventa en Gilead, una república on a les dones se’ls prohibeix treballar, llegir i entaular amistats. Serveix en la llar del Comandant i la seva dona, i en el nou ordre social té una única comesa: una vegada al mes, tombar-se boca amunt i resar perquè el Comandant la deixi embarassada, perquè, en una època en què a penes neixen nens, Defred i les altres Serventes valen en la mesura en què són capaces d’engendrar. Però Defred recorda els anys previs a la instauració de Gilead, quan ella era una dona independent amb una ocupació, una família i un nom propi. Ara, els seus records i la seva voluntat de supervivència es consideren actes de rebel·lió.
Les memòries gràfiques de Keiler Roberts capten l’experiència de ser mare, artista i escriptora millor que qualsevol llibre que hagi llegit. No hi ha cliffhangers o lliçons de vida. Es tracta més de la textura d’estar viu: la melancolia, el seu inevitable sentit de solitud i els petits plaers inesperats.
Un grup de joves d’un poble de muntanya no vol seguir la tradició familiar que els obligaria a quedar-se a casa conreant les terres. L’enfrontament amb els seus esdevé un combat tan constant com inútil. Fins que la matinada d’un diumenge del 1975, tornant de la discoteca, els set joves es troben amb un fet dramàtic que capgira les seves vides i la història del poble. La tragèdia que els cau a sobre, però, els planteja la possibilitat de començar de nou, d’obrir les portes al somni d’una societat diferent, en sintonia amb els nous aires que bufen al país. El daltabaix sembla l’ocasió per repensar-ho tot.
L’Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l’incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n’hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur.
Clarice Lispector és un nom rotund, segurament el més rotund de la literatura brasilera, i ineludible en qualsevol recorregut per la literatura universal. Una de les mirades més particulars i magnètiques que podem trobar, amb una autèntica legió de lectors al darrere, que dona el millor de si mateixa en les distàncies curtes. Enigmàtica, que no hermètica. Addictiva, si no vas amb compte. La llengua catalana no disposava encara dels contes de Clarice Lispector, fins que dos traductors s’han confabulat com mai per fer-la brillar.
Sento que he de protegir urgentment el que hem fet. En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés.
Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d’història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts baixos.
Una crònica feta a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.
El 2013 Behrouz Boochani va ser detingut il·legalment a l’illa de Manus, un centre de detenció d’immigrants prop de la costa d’Austràlia. A la presó, on ha passat sis anys, sense eines ni espai per a la creació, Boochani va escriure heroicament a través de WhatsApp. Aquest llibre tracta sobre la violència i les injustícies que es cometen en el nostre nom amb l’excusa de la llei.
L’obra es va publicar a Austràlia i va guanyar els premis més importants del país. Es va convertir en una denúncia i visibilitzar una vergonya internacional. El llibre, un dels més venuts el 2019, és el crit de resistència i l’extraordinari testimoni d’un refugiat. La seva veu que ens recorda les vivències de tants refugiats i migrants apàtrides empresonats a tot el món.
Ens agrada el català. El parlem, sentim, llegim i respirem cada dia, i amb tota la naturalitat del món. Però sovint ens costa gaudir-lo.
I això és perquè el català arrossega la mala fama de ser un idioma difícil i enrevessat, i a vegades tenim massa por d’equivocar-nos i fer el ridícul.
Però que no us enganyin: parlar bé el català, si en teniu ganes, no és cap proesa inabastable. És hora de perdre la por.
Perquè aprendre català és com beure d’un porró: n’encertareu una de moltes i acabareu tots bruts de vi, però és que sense això no tindria gràcia!