Tipus: Novetat

Mentre està dormint en el llit al costat del seu espòs una nit, Claire Devon escolta un brunzit baix que no pot detectar. I, pel que sembla, ningú més pot. Aquest soroll innocu comença a causar-li maldecaps, hemorràgies nasals, insomni, en molestar gradualment l’equilibri de la seva vida, encara que no es pot trobar cap font o causa mèdica òbvia. Quan Claire descobreix que un estudiant seu també pot escoltar el brunzit, ella i el noi entaulen una amistat improbable i íntima. En trobar-se cada vegada més aïllats de les seves famílies i col·legues, es troben amb un grup dispar de veïns que també poden percebre el so. El que comença com un grup d’autoajuda del veïnat es transforma gradualment en una cosa molt més extrema i amb conseqüències devastadores i de gran abast per a tots ells.
Els que senten és una novel·la apassionant i emocionant que explora l’atracció seductora del desconegut, el sorgiment de la cultura de la conspiració en línia i el desig de comunitat i connexió en aquests temps cada vegada més polaritzats.

De sobte, un rugit trenca el capvespre en dos. Quan es reprèn el silenci, una granota es troba estirada a l’asfalt. Convocant les seves últimes forces, porta els seus ous a les aigües de l’estany i, de l’únic que està il·lès, en neix un capgròs orfe: Fibi ha sobreviscut.

Sol, petit i desemparat, ha d’aprendre a lluitar esquivant ocells, ossos i altres deïtats del riu. Per sort, un salmó anomenat Iode, el seu primer amic, li ensenya a nedar a contra corrent i a obrir-se camí. En aquest periple, Fibi també coneix un cabrit i una àliga, un llop i, finalment, l’Axon, l’arbre més vell del bosc.

Tots ells li parlaran del món que coneixen des del seu particular punt de vista, despertant-li una fascinació genuïna per la bellesa inherent de la natura. Finalment, arribarà el moment en què Fibi tingui cura del seu propi grapat d’ous. Serà aleshores quan haurà de fer front a la travessia definitiva, tal com va fer el seu pare.

Els prestigiosos psicòlegs socials, Carol Tavris i Elliot Aronson, analitzen de manera convincent com el cervell està preparat per a l’autojustificació. Per què és tan difícil dir «he comès un error» i creure’l de veritat?

Quan cometem errors, ens aferrem a actituds antiquades o maltractem a altres persones, hem de calmar la dissonància cognitiva que amenaça la nostra autoestima. Inconscientment, creem ficcions que ens eximeixen de la responsabilitat, restaurant la nostra creença que som intel·ligents, morals i correctes, una creença que sovint ens manté en un rumb neci, immoral i equivocat.

Si H. G. Wells no hagués fugit de la seva història d’amor amb Rebecca West, potser no hauria escrit mai un llibre on una arma era capaç de devastar el món en pocs minuts. Si Leo Szilard, un físic hongarès que vivia a Londres refugiat del règim nazi, no hagués llegit aquest llibre, no s’hauria imaginat mai una reacció nuclear en cadena. I llavors, si els Estats Units no haguessin llançat la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki l’agost del 1945, el sergent Flanagan, que era presoner de guerra al Japó, potser hauria mort i el seu fill, Richard Flanagan, no hauria nascut setze anys després.

La novel·la negra i policíaca sedueix des de fa anys milers de lectors. La llengua catalana no és aliena a aquest fenomen i any rere any són més els autors que la cultiven i els lectors que la devoren.

Aquest assaig ofereix una panoràmica fascinant: des dels romanços de sang i fetge fins als grans autors com Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver o Antoni Serra, per centrar-se en els mítics orígens de la col·lecció «La Negra», nascuda sota el segell de La Magrana. A més, permet reviure la descoberta dels grans clàssics nord-americans i europeus -de Poe o Chandler a Vian o Rendell-, l’aparició de les primeres obres originals d’autors catalans, els debats sobre la llengua d’aquestes novel·les i la consolidació d’una literatura de públic molt ampli que no deixa de créixer. Una lectura imprescindible per a tots els amants de La Negra, amb majúscules.

Durant les vacances de Nadal de 2028, una multitud de nens i nenes acudeixen a la Plaça Vermella a recollir un insòlit regal: un efímer Kremlin de sucre, soluble en el te, símbol del nou Estat rus. Al llarg de quinze capítols, aquests particulars dolços passaran de mà en mà fins a aconseguir cada estrat de la societat «neomedieval» russa: un món en el qual els hologrames i els robots conviuen amb un ordre feudal que divideix a la població entre senyors i serfs, entre opríchniks i oprimits. Amb el virtuosisme i la imaginació desbordant que li són propis, Sorokin ordeix en aquest llibre un relat de relats singularíssim, tan mordaç com clarivident, que es llegeix com una gran enciclopèdia de l’ànima russa i els avatars de tot un país.

Quan una captaire muda de Maracaibo, a Veneçuela, troba a un nounat abandonat en les escales d’una església, no imagina l’extraordinari destí que li espera al nen. Criat en la pobresa, Antonio serà venedor de cigarrets, estibador i mosso en un bordell abans de convertir-se en un dels cirurgians més il·lustres del seu país. Ho aconseguirà gràcies a l’ajuda d’una dona excepcional, Ana María, la primera metgessa de la regió, amb la qual tindrà una filla a la qual posaran el nom de la seva nació: Veneçuela. Lligada així per sempre al lloc que la va veure néixer, Veneçuela somiarà amb marxar-se a París malgrat tenir-lo tot en contra. És en el quadern de Cristóbal, l’última baula de la família, on per fi tiraran arrels les mil històries d’aquest sorprenent llinatge.

Des de l’antiga Grècia fins als nostres dies, els éssers humans sempre hem necessitat consells d’experts -des de l’oracle de Delfos fins als influencers d’Instagram- per tractar de millorar les nostres vides. Actualment, aquesta tendència s’ha convertit en una autèntica obsessió col·lectiva: Internet està ple de tota mena de savis i gurus amb milions de seguidors disposats a assessorar-nos sobre qualsevol àmbit de l’existència. El que passa és que, quan decidim seguir els seus consells, sovint perdem de vista no només l’afany de millora sinó el sentit real de tot plegat. Basant-se en textos de nombrosos filòsofs i sociòlegs, des de Zygmunt Bauman fins a Slavoj Zizek, d’Eva Illouz a Byung-Chul Han o Jacques Lacan; Liv Strömquist projecta una subtil crítica de les teories del desenvolupament emocional destacant el seu caràcter moralitzador i la seva perfecta adequació a la concepció neoliberal de l’individu i la societat. Des de l’humor i la ironia, Strömquist analitza la nostra obsessió contemporània pel benestar i proposa consells per poder lluitar contra aquesta autoajuda imperant i, molts cops, fútil. A les pàgines de Pitia dixit ens trobarem amb multitud d’”experts” i “assessors” tan curiosos com en Carroll Righter, l’astròleg de Ronald Reagan, convidant-nos a “ser guapos i feliços” mitjançant els seus curiosos horòscops; la duquesa Meghan Markle, repartint plàtans amb consells vitals a treballadores sexuals, o la psicòloga d’Instagram Nicole LePera, convidant-nos a posar límits a les persones que s’aprofiten del nostre capital emocional.