Tipus: Novetat

Els protagonistes d’aquests relats immortals som nosaltres. Ho vam ser. Ho tornarem a ser infinites vegades.

Les nenes i nens que protagonitzen aquestes narracions són veus blanques que contemplen, interroguen, trien, són arrossegades pel mal, el desig, la solitud, la foscor interior. Petits herois enormes que corren plens de vida i desesperació cap a la rialla, la crueltat, la tendresa, l’engany. Belles criatures que habiten i exploren consciències a cada instant .

Per recordar-nos que som les paraules gastades dels nens que vam ser.

L’Ernt Allbright torna de la guerra del Vietnam transformat en un home colèric, desconegut. Quan, un cop més, el despatxen de la feina, pren una decisió impulsiva: marxar amb la família cap al nord, a Alaska, l’última frontera. La seva esposa Cora estaria disposada a qualsevol cosa per l’home a qui estima, mentre que la Leni, de només tretze anys, atrapada en el remolí de la relació apassionada i tempestuosa dels seus pares, té l’esperança que una terra nova reportarà un futur millor a la seva família.

Al començament, Alaska sembla la resposta a les seves pregàries. Allà descobreixen una comunitat independent i generosa formada per homes lluitadors i dones encara més fortes. Tanmateix, la foscor del cru hivern deteriora el fràgil estat mental de l’Ernt. La família comença a esquinçar-se i, ben aviat, l’amenaça a dins de casa serà molt més temible que els perills de fora. A l’interior de la petita cabana que habiten, embolcallada per divuit hores de nit i sota un mantell de neu, mare i filla descobreixen una veritat espantosa: estan soles. I prenen consciència que en aquell entorn hostil ningú no les podrà salvar, tret d’elles mateixes.

Els fets esdevinguts el dia 1 d’octubre de 2017 quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans. L’astúcia popular a l’hora de custodiar urnes i paperetes, les primeres detencions de càrrecs públics, la mobilització general de la societat, la violència policial, la resistència pacífica i el desencadenament dels fets politicojudicials que se’n desprenen acompanyaran per sempre a molts, i perseguiran tota la vida uns altres.

Són moltes les imatges icòniques que va deixar la tardor del 2017. Dies que duraran anys ofereix una selecció de fotografies que Jordi Borràs, un dels fotoperiodistes més inquiets del país, ha deixat per a la posteritat, i una mostra de les imatges de Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert Garcia, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Acompanyen les imatges textos d’escriptors i escriptores de reconegut talent que, com tots nosaltres, van viure aquells dies amb una estranya barreja de joia, horror i, sobretot, dignitat.

L’amistat entre dues nenes òrfenes que ha durat tota la vida, unes sabatetes de xarol que representen un preciós regal per una nena de sis anys, l’àvia que pren consciència de la seva malaltia, el fill que ha hagut d’aprendre a viure amb una mare addicta o el policia antidisturbis que no suporta l’enfrontament físic són alguns dels punts de partida d’aquest intens recull de contes. La debutant Clara Queraltó ens passeja per escenaris quotidians amb uns personatges que semblen els altres, els secundaris, uns magnífics perdedors que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals. La por, la decepció, el dubte, la solitud o la culpa assolen uns personatges que tot i marginals d’entrada, reflecteixen espais en què qualsevol, de manera íntima, es pot veure reflectit. Perquè de vegades passa que la vida empeny endavant quan un voldria aturar el temps, quedar-se en un racó del passat i no haver d’afrontar allò que inexorablement es veu obligat a viure.

A l’epíleg de La filla estrangera (2015), la narradora anunciava: «Escriuria la seva història (la història de la mare) i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella».

Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la  Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona  la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fatima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.

Mare de llet i mel ens ofereix una visió exhaustiva i convincent de l’experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana , i alhora en ofereix un fresc complet del que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.

L’únic anhel de l’Amàlia, una dona entranyable de més de setanta anys, albina, despistada i amb un ús del llenguatge una mica peculiar, és vetllar, «costi el que costi», per la felicitat de les seves dues filles, la  Sílvia i l’Emma, i especialment per la d’en Fer, el menor dels tres germans. Al reduït univers familiar se suma la tieta Inés, absent de la vida de la seva gran amiga Amàlia des que aquesta va decidir divorciar-se i que, ara vídua, ha tornat per quedar-se.

Per imperatius burocràtics, la boda de l’Emma coincideix al calendari amb l’aniversari de l’Amàlia. Sense cap més opció, tots cinc decideixen celebrar les noces al matí i traslladar-se després a una casa de turisme rural per passar-hi el cap de setmana. Però la nit anterior, una funesta coincidència cau com
una bomba sobre el mapa familiar i ho esquerda tot.

En l’intent de protegir la fràgil salut de l’Amàlia, fills i amiga acorden ocultar-li la notícia, cosa que destrena una cascada d’emocions que, embastant el drama, la tendresa i l’humor a parts iguals, ens mostra com, quan crèiem haver-ho vist tot, una mare encara és capaç de sorprendre’ns.

Una lliçó de vida, d’amor i de supervivència a l’abast de pocs.
Un amor no és simplement la història d’un amor. És més, molt més que això: és, en essència, la història de l’Amor a través de la mirada d’una dona excepcional.

El personatge que afirma haver matat Franco, Agustí Vilamat, neix el 1916 en una casa modesta de Solsona. Tot i ser un nen prudent, contemplatiu, perd un ull en un accident absurd. Aviat, gràcies a les revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua, que no l’abandonarà mai. I així, uns anys més tard, baixa a Barcelona a fer de corrector lingüístic, poc abans que esclati la guerra. Una guerra que no s’acaba el 1939, perquè Franco, cedint a les pressions de Hitler, declara la guerra als Aliats i travessa els Pirineus. I la primera acció bèl·lica de l’exèrcit franquista a França és de bombardejar el camp d’Argelers, on ha anat a parar l’Agustí. Què farà aleshores el jove enamorat dels diccionaris?

Per fi , Antoni Bassas ha deixat escrita la narració d’un programa que va fer història, El matí de Catalunya Ràdio (1995-2008). Bon dia, són les vuit! és un llibre que traspua periodisme i ràdio, on veiem els professionals que van gestar el programa cada dia i els col·laboradors que el van elevar a la categoria d’inoblidable, amb episodis que van fer vibrar l’antena cada matí durant més d’una dècada i que els oients encara recorden amb nostàlgia.

Però, més enllà del relat en primera persona de la veu que despertava el país, Bon dia, són les vuit! és, també, el llibre de la memòria col·lectiva d’un país que, progressivament, va anar trobant la seva veu.

«Van passant els anys, i des d’aquell matí assolellat d’estiu no he parat de trobar-me persones que se m’han acostat per explicar-me que van venir aquell dia a la Diagonal o que recorden què estaven fent en aquell moment en què vam deixar de compartir tots els matins, o que m’expliquen com van canviar la seva relació amb la ràdio.

Aquest llibre està especialment dedicat a totes elles».

Un funcionari que descobreix després de la seva jubilació una inquietant biblioteca; un matrimoni que desitja ajudar la seva filla, dotada d’alarmants poders; un nen que assisteix a un col·legi construït al costat d’un cementiri; una jove que decideix donar curs als seus desitjos de venjança; una quadrilla de lladres que entren a robar a la casa d’una indefensa velleta … Aquests són alguns dels personatges que protagonitzen aquest volum de relats, on éssers embolicats del mal poblen la foscor en les fredes nits d’hivern.

Pablo Soto es queda orfe als onze anys i ha de viatjar, en temps de la Gran Guerra, fins a Grasse, la ciutat francesa capital del perfum, on viurà amb els seus oncles i cosí. A França en Pablo no només hi troba l’acolliment i el caliu d’una família, sinó que té l’oportunitat d’endinsar-se en el món de la perfumeria sota el mestratge del gran perfumista francorus Ernest Beaux, amb qui coneixerà Coco Chanel. És el moment de la creació d’un perfum que farà història: Chanel Nº 5. Ni un amor impossible ni la nova guerra que arrasa Europa impediran que en Pablo esdevingui un gran perfumista. Però també serà un home que fuig del passat. Una fugida impossible, perquè, sovint, la vida va carregada plena d’un perfum l’aroma del qual es perd en el temps.

L’aroma del temps ens endinsa en un dels moments més glamurosos del segle XX. Des de Grasse, bressol de l’alta perfumeria, a la Barcelona de postguerra, i passant pel París de Coco Chanel, aquesta novel·la ens explica qui i com es fan els perfums, i ens relata la vida d’un home que es fa a si mateix i que aconsegueix l’èxit després de superar els molts cops que li dona la vida.