La meva àvia era un personatge important. Havia estat la dona del cap del poble, era la mare del cap i presidia el consell de dones. La meva mare l’havia de substituir quan l’àvia ja no hi fos, i el meu torn hauria arribat després de la mare, si el món hagués rodat com havia de rodar.
Però vaig dir que no. Vaig escollir el vent. I la meva família es va pintar els colors del dol per fer patent davant de tothom que estava morta. Si cap nen preguntava per mi, li dirien: «Ha escollit el vent». I així va ser com vaig entrar al món dels esperits. Sense deixar un cos enrere. I després ningú, mai més, tornaria a pronunciar el meu nom en veu alta.
