Tipus: Novetat

L’Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l’incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n’hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur.

Clarice Lispector és un nom rotund, segurament el més rotund de la literatura brasilera, i ineludible en qualsevol recorregut per la literatura universal. Una de les mirades més particulars i magnètiques que podem trobar, amb una autèntica legió de lectors al darrere, que dona el millor de si mateixa en les distàncies curtes. Enigmàtica, que no hermètica. Addictiva, si no vas amb compte. La llengua catalana no disposava encara dels contes de Clarice Lispector, fins que dos traductors s’han confabulat com mai per fer-la brillar.

Sento que he de protegir urgentment el que hem fet. En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés.

Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d’història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts baixos.

Una crònica feta a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.

El 2013 Behrouz Boochani va ser detingut il·legalment  a l’illa de Manus, un centre de detenció d’immigrants prop de la costa d’Austràlia.  A la presó, on ha passat sis anys, sense eines ni espai per a la creació, Boochani va escriure heroicament a través de WhatsApp. Aquest llibre tracta sobre la violència i les injustícies que es cometen en el nostre nom amb l’excusa de la llei.

L’obra es va publicar a Austràlia i va guanyar els premis més importants del país. Es va convertir en una denúncia i visibilitzar una vergonya internacional.  El llibre, un dels més venuts el 2019, és el crit de resistència i l’extraordinari testimoni d’un refugiat.  La seva veu que ens recorda les vivències de tants refugiats i migrants apàtrides empresonats a tot el món.

Ens agrada el català. El parlem, sentim, llegim i respirem cada dia, i amb tota la naturalitat del món. Però sovint ens costa gaudir-lo.

I això és perquè el català arrossega la mala fama de ser un idioma difícil i enrevessat, i a vegades tenim massa por d’equivocar-nos i fer el ridícul.

Però que no us enganyin: parlar bé el català, si en teniu ganes, no és cap proesa inabastable. És hora de perdre la por.

Perquè aprendre català és com beure d’un porró: n’encertareu una de moltes i acabareu tots bruts de vi, però és que sense això no tindria gràcia!

El diari tragicòmic d’un estudiant d’an­tropologia que s’instal·la en un poblet francès s’entrelliga amb un recorregut insòlit i fascinant per la història de França des de la invasió dels francs fins al segle xx. Episodis d’amor i de tragèdia, de present i passat, embolcallen un esdeveniment excepcional: mentre arreu les defuncions no cessen de succeir-se, en aquest poble la Mort dona una treva de tres dies als vius i ofereix un parèntesi sorprenent de men­jar, beure i celebració als seus servidors més fidels. El pantagruèlic banquet anual de la Confraria d’enterramorts.

Mathias Enard fa esclatar les costures de la novel·la en aquesta obra multiforme, de força creadora desbordant, que a cavall de la prosa sumptuosa que li és característica, aquesta vegada també plena de joc i d’humor, aborda els neguits contemporanis i el passat més turbulent, homenat­ja un territori i una manera de viure i reivindica la mirada des de la perifèria per als grans temes universals.

Després del divorci dels seus pares, les bessones Ivy i Iris van ser separades: l’Ivy vivia amb el pare i l’Iris amb la mare. Ara, la mare ha mort en un tràgic accident, i les noies s’han tornat a reunir. De mica en mica, tot l’entorn de l’Ivy va caient sota l’encís de l’Iris i la noia s’adona que està sent expulsada de la seva pròpia vida. O potser s’està tornant paranoica? I l’accident de la mare va ser realment un accident?

Després de la Primera Guerra Mundial, Trieste deixa de pertànyer a l’Imperi austrohongarès i passa a ser annexada a Itàlia, i ben aviat és sotmesa a la virulència del feixisme més bel·ligerant. Aquest recull ens mostra, des de la perspectiva d’un nen, com la cultura eslovena, injustament anorreada, va saber contrarestar la pressió assimiladora.

A través de la seva experiència, Boris Pahor, l’últim gran supervivent dels camps nazis, narra un dels episodis més oblidats de la història contemporània, alhora que fa una declaració d’amor a la geografia, humana i física, d’aquesta ciutat del Mediterrani.