Tipus: Novetat

«“No hi ha al món cap verí més nociu que la sang menstrual”, va dir Philippus Theophrastus Aureolus Bombastus von Hohenheim, àlies Paracels.»

«Com és que em poso vermella quan em cau un tampó de la bossa? Per què li dic al professor de gimnàstica que no em trobo bé quan tinc dolors menstruals? En poques paraules: com és o per quina raó el tema de la menstruació és un tabú?»

Inspirant-se en converses i observacions, Lucia Zamolo reuneix diversos fets i reflexions en una mena de diari on parla sense embuts del tema de la menstruació. D’aquesta manera contribueix a aclarir diverses creences errònies i dona importància a les dones perquè en parlin obertament i desinhibidament.

Un llibre que es troba a la frontera entre el llibre informatiu, el diari, la novel·la gràfica i el manual d’autoajuda.

Arriba la nit i, abans d’anar a dormir, és l’hora dels contes. És un moment màgic, en què el temps s’atura per compartir històries i somnis amb els més petits i petites. S’obren portes a la fantasia, a la imaginació i, sobretot, a la possibilitat de viure plegats l’experiència de la literatura en un període clau de la vida de les persones.

Aquest llibre ens ofereix dos relats per a cada dia: un de més curt i senzill que podrà llegir l’infant, i un altre de més llarg i elaborat que li podran llegir els adults. En conjunt, 56 històries per anar a dormir: 28 en què les nenes i els nens prenen la paraula per dir «jo et llegeixo», i 28 més en què s’intercanvien els papers i «tu m’expliques».

Aquest relat prové del llibre Memoria por correspondencia, un volum que recull vint-i-tres cartes que va escriure Emma Reyes, pintora i escriptora colombiana, al seu amic i confident, l’escriptor Germán Arciniegas, al llarg de nombrosos anys i en què explica els seus primers records d’infància.

La història, narrada des dels ulls de la nena Emma Reyes, es remunta al dia en què ella, amb l’ajuda del seu amic «el Piojo» i altres nens del carrer, van crear amb les seves pròpies mans el General Rebollo.

L’artista colombiana revela així un dels seus records més llunyans, quan era una nena òrfena, que vivia enmig de la misèria a la Bogotà dels anys vint, però ho fa amb pinzellades de brillant lucidesa, amb paraules que transmeten la frescor i la ingenuïtat d’un joc infantil.

El treball d’il·lustració de Carme Solé Vendrell és sublim i commovedor, capaç de colpir el lector a cada escena fins a tacar-ho tot de fang. Un llibre en què el traç espontani i la riquesa tècnica realcen l’expressivitat d’aquest personatge col·lectiu que tan bé retrata la seva pintura: la infància més vulnerable.

Una nena, un llop, una caputxeta vermella. El conte tradicional explicat per dues magistrals escriptores i il·lustradores britàniques: Beatrix Potter i Helen Oxenbury.

Fa més d’un segle que Beatrix Potter va escriure aquesta adaptació del clàssic conte de Charles Perrault, però hem hagut d’esperar fins ara per a veure-la per primera vegada il·lustrada. Potter enalteix la crua realitat del conte de Perrault posant en primer pla al llop, aquest personatge vil i mesquí però que gràcies al talent de Potter desborda tant humor com maldat.

Les il·lustracions d’Oxenbury doten de major realitat al conte, ja que traslladen totalment al lector al camp anglès que tan bé descriu Potter, amb els seus prats de flors silvestres, les seves arbredes de bedolls i els seus horts.
I encara que el final del conte no és tan dolç com el que molts recordem, Oxenbury ens delecta amb una última il·lustració que deixa volar la imaginació a aquells aprensius i llepafils que prefereixin un final alternatiu.

Al mig d’aquest llibre hi ha un mur. A un costat, un petit cavaller amb la seva armadura. A l’altre, un tigre ferotge, un rinoceront immens i un ogre que es cruspiria el nostre jove protagonista en un tres i no res. Però ell està tranquil perquè  el mur el protegeix dels perills.
O això és el que ell es pensa.
Amb aparent senzillesa i un enginy extraordinari, Jon Agee ens parla de com n’és, d’important, eixamplar horitzons, obrir-nos a nous mons (interiors i exteriors) que ens enriqueixen i són la nostra veritable fortalesa.

La Mare dels Vents, la mestra de l’escola dels monstres, ha desaparegut. Si no torna prompte els monstres estan en perill. Ella és l’encarregada d’ensenyar-los, quan són menuts, a visitar els humans en somnis i a espantar criatures. I si els monstres no aprenen l’ofici, desapareixeran.

Per sort, Maria encara conserva la clau que li va regalar el Butoni i recorda el conjur per invocar els monstres perquè l’ajuden a trobar la Mare dels Vents i tornar a obrir l’escola.

Després d’Els amics del Butoni, el primer conte de la col·lecció “Els amics dels monstres” continua l’aventura de Maria, la protagonista de La Maria no té por, amb una nova història, L’escola dels monstres.

Vet aquí una mare de conte de fades, que té alguns costums de bruixes sonades…

Monsieur Bibot, el dentista, rep amb empipament dues figues com a pagament d’una dona pobra que li diu que aquestes fruites poden fer els seus somnis realitat. Aquesta nit Bibot es menja una de les figues. Misteriosament, descobreix que la figa va fer realitat el seu somni, i es proposa guardar la segona, sense saber el que li ofereix el destí.

La imaginació dels nens és infinita. Com les vegades que pots arribar a llegir aquest llibre per primera vegada. Com les vegades que arribaràs a sorprendre’t amb cada pàgina. És un llibre que desperta els teus cinc sentits. Un llibre que els nens hauran d’explicar als grans. Un joc que és un repte a la manera de llegir. No has vist res igual. La imaginació al poder.