Arxius: Novetats i recomanacions

Em dic John Brenner, tinc 27 anys i sóc un alcohòlic recuperat.
La nit del dissabte 15 de maig em vaig despertar al terra de casa sense poder recordar absolutament
res de les últimes hores. Al meu costat hi havia una ampolla de vodka buida, una pistola
i el cadàver d’una noia jove i bonica que no havia vist mai en la meva vida.
Sóc l’assassí o algú va dur a terme el muntatge perfecte?
No puc provar-ho, però crec que m’han posat un parany. Sóc un home amb una vida simple,
divorciat, pare d’una nena de quatre anys, i no puc imaginar qui voldria inculpar-me d’un
assassinat.
No obstant això, sé que la resposta està amagada en algun lloc recòndit de la meva ment.
Somio de forma recurrent amb aquesta noia, i en els somnis em guia pel bosc fins a un lloc
que sembla ser important per a ella. En arribar, la noia em repeteix una vegada i una altra la
mateixa frase pertorbadora: has oblidat alguna cosa.
Al principi vaig pensar que els somnis no eren més que l’expressió del meu subconscient turmentat,
fins que vaig trobar un estrany article a internet.

“Retorn al sol” és la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Publicada per primera vegada el 1936, ara es presenta amb il·lustracions de Martí Alcon. Narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya del futur, més de dos segles després que els supervivents catalans es veiessin obligats a construir la nova nació dins les entranyes de Montserrat fugint d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra.

Hi ha tres obres clàssiques de la ciència-ficció en llengua catalana que si el feixisme no hagués entroncat la normalitat editorial haurien estat obres seminals de la ciència-ficció catalana:” Homes artificials” (1912) de Frederic Pujulà, “L’illa del gran experiment” (1927) d’Onofre Parés i “Retorn al sol” (1936). Però només aquesta darrera ha resistit el pas del temps, ja que estem davant d’un obra perfecta pel llenguatge mig noucentista, per la modernitat inaudita, pels personatges perfilats entre la ironia i la profunditat ideològica, perquè té, pel cap baix, set encerts o reflexions de caire sociològic, polític, ecològic, ètico-filosòfic i literari que en fan augmentar l’interès i la importància com més anys passen: (1) l’autor preveu una Segona Guerra Mundial; (2) preveu l’esclat d’un seguit de bombes com a resultat final d’una guerra mundial; (3) imagina una catàstrofe –cataclisme– de caràcter total, fruit d’un accident derivat de l’acumulació de material bèl·lic; (4) la destrucció de la vida a la superfície del planeta no és directa, sinó que es tracta d’un desastre de caràcter ecològic (ecocatàstrofe), amb un canvi total en el medi ambient; (5) hom planteja la idea que el mal ús de la ciència i la tecnologia pot conduir a la destrucció de la vida a la superfície del planeta; (6) proposa una explicació filosòfica de l’error humà: «El ferment de covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme (…) La guerra és sempre covarda»; (7) perfila una distopia catalana marcada per un cert eclecticisme mig noucentista, mig anarquista, mig regeneracionista i mig areligiós; amb un estat protector però amb mentalitat oberta i fins a cert punt progressista…

“La cuina sostenible” és un llibre amb pretensions:

1. Mostrar un dels problemes actuals més importants, el de la quantitat de menjar que llencem diàriament a les escombraries, un malbaratament alimentari que augmenta cada dia.
2. Reorganitzar la teva cuina, fer-la més eficaç i àgil, donant idees i trucs per millorar la gestió culinària quotidiana.
3. Ensenyar-te a menjar millor, més sa, més variat, més saborós i més divertit.
4. Ajudar-te a viure de renda, culinàriament parlant: que el temps invertit a cuinar avui et serveixi per a la resta de la setmana.

Desitjo que en gaudeixis i, sobretot, que et serveixi!

“Cómo visitar un museo de arte” és una guia amena per visitar un museu d’una altra manera. Johan Idema ha sabut identificar aquells codis de conducta, situacions recurrents i llocs comuns dels museus i els hi ha donat la volta audaçment. El resultat és un manual divertit i informatiu que ens repta a transgredir les nostres costums per permetre’ns gaudir de la visita a un museu de manera realment activam crítica i motivadora.

Les pantalles i internet han canviat les regles del joc en la lectura: els escriptors que dialoguen d’una manera profunda amb el lector comparteixen mercat amb el relat audiovisual, amb uns personatges que s’amplifiquen en les xarxes socials o amb els actors que els donen vida a les pantalles. Gemma Lluch analitza l’ecosistema del llibre: lectura i identitat, polítiques de promoció, formats de lectura, influència de l’audiovisual… i alerta sobre la responsabilitat de l’administració, però també sobre la de cadascun de nosaltres.

Només l’educació pot trencar un cercle empresarial viciós que ens proposa sempre el mateix tipus de lectura, escrita en les llengües fortes del mercat. Avui, fomentar l’hàbit de llegir, crear nous lectors, implica considerar la varietat de formats i la complexitat d’objectius i finalitats de la lectura.

Per això, aquest llibre interessarà a tothom qui gaudeix del plaer de llegir.

John Cusack va tenir, el 2014, una pensada que semblava impossible: reunir l’escriptora i assagista Arundhati Roy, l’antic analista de l’exèrcit dels Estats Units Daniel Ellsberg —responsable de la filtració dels Papers del Pentàgon— i l’excontractista de l’nsa Edward Snowden, per tal de compartir opinions i intercanviar experiències comunes.

Cusack, Roy i Ellsberg es van reunir en secret amb Snowden a Moscou a finals del 2014. D’aquella trobada en una habitació d’hotel va sorgir-ne Coses que poden i no poden dir-se.

En les converses, àgils i penetrants, que tots quatre van mantenir parlaren llargament sobre la natura de l’estat, la condició d’imperi dels Estats Units, el paper de l’immens aparell de vigilància revelat per Snowden, el significat de les banderes i el patriotisme, el rol de les fundacions benèfiques i les ong per lligar curt els dissidents, i sobre com el capital pot creuar fronteres, però les persones, no.