Magus és un mag que va per tot Amèrica, de poble en poble, fent trucs de màgia i atraient l’atenció de la gent. Quan arriba al poble de Chependale, coneixerà i observarà dos amics assetjats per una colla de brètols que els volen fer la vida impossible.
El mag aporta una mica d’emoció a la vida del poble i no dubta a intervenir amb un dels seus trucs més brillants, capaç de traslladar-nos al futur, en el conflicte entre els nois del poble.
En total són vuit faules –algunes de ben conegudes, com La llebre i la tortuga– que ofereixen un ensenyament moral.
Canosa torna a mostrar el seu sentit de l’humor i presenta la història d’un nàufrag, basada en un fet real, que descobreix que això d’estar sol al mig del mar no té per què ser una experiència negativa.
El format, la il·lustració i el disseny acaben de fer-ne un llibre ben rodó.
Manso i Fanlo fan tàndem per explicar-nos la història d’una cartera ben especial. Amb la seva prosa fresca i divertida, l’autora imagina una cartera que s’equivoca en les seves entregues. El príncep ara té una vareta màgica; la Caputxeta, un llibre d’encanteris; la fada, una crema enlletgidora… Fanlo posa imatges a tots aquests personatges, multiplicant-ne el to humorístic.
A Les lleialtats s’alternen i s’entrellacen quatre històries de quatre personatges en un moment delicat i crucial de la seva vida, quan són a temps de sortir-se’n o bé d’enfonsar-se: la principal, la d’en Théo, un jove solitari de dotze anys, fill de pares separats, que de mica en mica s’aboca a l’alcohol, l’únic que li dona cert consol i satisfacció; en Mathis, el seu principal company i amic d’institut, que es debat entre fer costat a en Théo i l’obediència a la seva mare, la Cécile; aquesta descobreix un perfil tòxic del seu home a les xarxes que li mostra una cara que en desconeixia i una traïció. I l’Hélène, una mestra que havia estat maltractada de petita i que observa els silencis i els moviments d’en Théo, amb tota la preocupació del món i amb molts dubtes de com actuar per protegir-lo sense creuar línies vermelles.
Amb una estructura singular –les entrevistes d’un suposat periodista a diferents membres d’una família–, anirem coneixent els secrets que s’amaguen en la família del Jimi, un vell rocker en decadència
que de sobte es troba embolicat amb un fill, resultat d’una relació de joventut, un negoci a punt de tancar i un antic company de presó. Tot plegat fa que aquesta novel·la passi d’una melodia suau a un autèntic thriller gairebé sense que el lector se n’adoni.
Joseph, Francisco, Muammar, Idi, Saloth … Qui sospitaria que darrere d’aquests noms anodins s’oculten alguns dels dictadors més perversos que ha conegut el segle XX? La taca vermella que van deixar en els llibres d’història ens va fer oblidar que Stalin, Franco, Gadafi, Amin Dada o Pol Pot, abans de transformar-se en tirans, alguna vegada van ser nens.
¿Van néixer botxins o es van transformar amb el pas el temps? ¿Va influir el seu context familiar o polític en la seva orientació despòtica i en l’exercici de la crueltat? Véronique Chalmet convida al lector a reflexionar sobre aquests temes i a submergir-se en «les arrels del mal». Mitjançant el retrat de la infància i joventut de deu nens convocats per un destí fosc, Chalmet analitza els episodis històrics que van protagonitzar aquests dèspotes tristament cèlebres i il·lumina nous espais de reflexió per comprendre la tirania.
Després de molts anys treballant en una botiga, la Lyle viu ara seguint el ritme de les estacions en la granja que comparteix amb la seva dona en un poble de Wisconsin. Estan feliços perquè la seva filla la Shiloh, mare soltera amb la qual mantenen una complicada relació des de la seva adolescència, ha tornat a casa amb l’Isaac, el seu nét de cinc anys. Però la Shiloh està sortint amb un pastor evangèlic que exerceix una enorme influència sobre ella.
L’agost del 1947, Diana Athill va emprendre un viatge de dues setmanes a Florència amb la seva cosina Pen, amb el tren Golden Arrow.
Escrit quan l’autora tenia trenta anys, però publicat quan estava a punt de fer-ne cent, Diari de Florència conserva les aventures i els records d’aquells dies inoblidables.
En aquestes pàgines l’autora ens parla de l’admiració que va sentir per l’art i l’arquitectura florentins, del gust per la deliciosa cuina italiana i de l’amistat amb homes d’una bellesa per a ella exòtica.
Quina mala sort, la Lívia, la companya d’en Montalbano: per una vegada que aconsegueix convèncer en Salvo que es faci fer un vestit a mida, resulta que tot s’ha d’aturar perquè la víctima de l’insòlit homicidi que li toca investigar és ni més ni menys que la modista. Com si a comissaria no tinguessin prou feina, amb els agents revoltats a causa de l’excés de refugiats que arriben en pasteres.
Per al comissari, tot plegat esdevé un malson: si els desembarcaments d’africans són qualsevol
cosa menys plàcids, escatir els motius de l’assassinat a la sastreria encara es revela més envitricollat.
Sort que el destí sempre troba maneres d’ajudar-lo, ni que siguin contortes: un gat molt expressiu i tacat de sang i les misèries quotidianes i alhora dramàtiques del tràfic il·legal de persones. Al final, per lligar tots els caps en Montalbano se n’haurà d’anar tan lluny de casa que n’hi quedarà un de deslligat: el famós vestit.