La segona aventura de la Berta i l’Artús:
Després de tastar les pastilles intel·ligents de la petita Berta, l’Artús el gall dindi pallús decideix que és hora de venjar-se’n. Però, serà capaç d’enganyar una ovella tan astuta?
No és caca i No és pipí són dos àlbums d’humor escatològic que han enamorat a nens i nenes de 15 països.

Mark i Rowan Sommerset fa temps que viuen junts i publiquen llibres des de la seva casa a l’Illa de Waiheke, Nova Zelanda. Aquesta parella, i el seu fill Linden, van crear la seva pròpia editorial i des de les paradisiaques platges que envolten el seu estudi han anat creant llibre rere llibre. Un projecte petit i fet amb molt d’amor que ha aconseguit un èxit internacional gràcies a les aventures de la petita Berta i el galldindi Artús.

Publicats per primera vegada el 1962, “L’escombracarrers”, “El peó de camins” i “La florista” són tres clàssics de Cesc, un dels principals referents de l’humor gràfic català del segle XX. La seva obra és el reflex d’una societat de la qual va ser cronista, tot retractant el seu paisatge i els seus habitants: escombracarrers, peons i floristes com els que protagonitzen aquesta sèrie, són el reflex de les gents senzilles i treballadores.

Un imaginari per descobrir els animals d’arreu del món en el seu hàbitat natural. El llibre presenta una lectura gradual segons l’edat de l’infant: una paraula i una imatge per als més petits, i pestanyes de roba per als més grans per ajudar-los a identificar els diversos entorns on viuen els animals.

Torna en Massagran, el gran clàssic de la literatura juvenil catalana, en una edició restaurada de les seves aventures extraordinàries, escrites el 1910 per Josep M. Folch i Torres com una sàtira de les novel·les d’aventures, que han perdurat fins avui sense perdre gràcia i originalitat. En Massagran és l’antiheroi català per excel·lència, políticament poc correcte però ple de bones intencions. El que se’n diu un tros de pa!

Conte narrat en primera persona, a través d’un nen de deu anys enlluernat per la figura d’un oncle a mig camí entre científic despistat i inventor estrafolari. Per donar la rèplica als protagonistes, l’autor perfila uns secundaris al servei de l’humor i del ritme que marquen les múltiples peripècies i bretolades. De l’aparent realisme de què parteix, arrenquen situacions improbables fins a arribar al punt àlgid de la fantasia, amb l’aparició d’un ésser mític del folklore escandinau, un trol. Pujadó articula els fets amb saviesa narrativa i amb rigor pel que fa a l’ús de la llengua. L’estil és planer, rotund i no suggereix, sinó que diu. La successió de fets és trepidant i la paraula no es queda curta: el formigueig de la curiositat persegueix el lector. És una història escrita per entretenir i de la qual es desprèn el valor de la unitat familiar. A la llum dels nostres dies, cal dir que hi ha tocs irreverents, políticament incorrectes; es tracta d’una crítica mordaç a l’actitud de la societat al respecte? Les il·lustracions en blanc i negre s’adapten al text i en reforcen l’humor, com queda palès amb l’expressió del veí davant de cada nou entrebanc, per dir-ho d’alguna manera… En fi, un conte un punt trencador.

Un original, divertit i entranyable conte que ens parla de la solitud de les persones i dels refugiats.

Em dic Omar. El meu pare era jardiner i la meva mare feia olor de canyella. A tots dos se’ls va empassar el mar poc abans d’arribar a la platja. Els vaig veure desaparèixer mentre flotava en aquella closca de nou al costat d’altres desconeguts. Dels tres, només jo portava un petit salvavides amb el meu nom. L’havia escrit la mare amb un retolador desgastat perquè no l’oblidés mai.