Tipus: Novetat

Que potser la nit és una part del dia? Que succeeix el vespre com el migdia al matí? O no segueix més aviat unes lleis ben diferents, lleis que contraposen el que és imprevisible, ensonyat, allunyat de la realitat al que és clar, sospesat per la raó, intel·ligible, permetent d’aquesta manera tot allò sorprenent, impensable i no permès?
Tothom coneix aquell instant entre el son i la vigília abans d’estar del tot desperts quan, a partir d’una barreja de restes del dia i somnis, les imatges i les paraules es volen unir en frases senceres o fragmentàries, però solen esmunyir-se abans no hagin pres forma.
Peter Handke té l’habilitat de recollir aquestes frases i ofereix així un diari nocturn al costat dels seus dietaris. L’origen de les frases és tan misteriós com incerts són els seus efectes. La seva màgia es desplega com una rosa de Jericó dins l’aigua: tant si evoquen un tros d’una narració antiga com el començament d’una de nova, es desclouen i es revelen inconfusibles i fresques com el dia que despunta.

Després de la màquina de vapor i el motor de combustió interna, les tecnologies «verdes» han posat a la humanitat en vies d’una tercera revolució industrial i energètica. Com les dos anteriors, es basa en un recurs primordial, una matèria primera tan vital que els especialistes, els tecnoprofetes, els caps d’Estat i els estrategs militars la diuen «el petroli del segle XXI». Però que els consumidors, a diferència del que ocorria amb el carbó i el petroli, no coneixen. En absolut.

Vanadi, germani, platinoides, antimoni, beril·li, reni, tàntal… Són alguns dels noms que s’amaguen després de la matèria primera en qüestió, els metalls rars, que Guillaume Pitron porta sis anys investigant, i que se suposa que ens portarà a una nova era energètica, aquesta vegada molt més ecològica, sostenible i millor per a tots.

No obstant això, sabem quin preu pagarem per aquesta aposta? Qui són els vencedors i qui els vençuts en els escacs del capitalisme verd? Amb quin cost per a les nostres economies, per a l’ésser humà i per al medi ambient aconseguirem garantir el subministrament? En voler emancipar-nos de les energies fòssils, potser no ens estarem sumint en una dependència encara més forta i potser pitjor?

Hi ha una cosa veritablement aleatòria? Existeix realment l’infinit? Podrem arribar a captar la veritable essència d’altres dimensions?

En aquest deliciós viatge de descobriment, David Darling i l’extraordinari nen prodigi Agnijo Banerjee estableixen vincles entre l’avantguarda de les matemàtiques actuals i la vida tal com l’entenem, furgant en el cas estrany (ens agradaria la música alienígena?) i aventurant-nos en expedicions per a considerar l’existència del lliure albir i el fantàstic futur dels ordinadors quàntics. Replet d’enigmes i paradoxes, conceptes al·lucinants i solucions sorprenents, aquest llibre és per a qualsevol que busqui respostes a les preguntes de la vida, fins i tot a aquelles que mai se’t va ocórrer fer-te.

Ismael està bloquejat. Porta dos anys intentant escriure la seva pròxima novel·la, però no aconsegueix produir més que esborranys sense vida, i no arriba als terminis acordats amb el seu editor. Es qüestiona tot el que escriu, alguna cosa que no li havia ocorregut mai. La seva situació es complica el dia en què la seva mare té un accident i Ismael es veu obligat a passar totes les tardes amb el seu pare per a cuidar d’ell. Aquestes hores ho transportaran de cop a un moment que va quedar congelat en la seva infància i que Ismael ha mantingut ocult fins ara entre els seus records.

Jasone és la primera lectora i correctora dels textos del seu marit. Des de fa anys viu dedicada a la seva família, i encara que ella també escrivia de jove, ho va deixar. En aquest últim any s’ha quedat a les nits enfront de l’ordinador, i d’amagat ha començat a crear de nou.

Cadascun jugarà amb el seu secret enmig d’una maror emocional en la qual els silencis, com gairebé sempre, parlaran més que les pròpies paraula

És individualista, inconformista, i està disposat a enfrontar-se a l’establishment de la vella professió, els arquitectes que prefereixen la resignació a la integritat, que rebutgen les innovacions i l’única ambició de les quals és rendir-se al gust de les masses.

No li resultarà fàcil. Només la seva granítica enteresa li permetrà tirar endavant i encarar els desitjos dels altres personatges que poblen una trama tan original narrativament com profunda filosòficament: un arquitecte sense vocació que vol ascendir socialment complaent i sotmetent-se a uns altres; una bella amant que no creu en el triomf de la rebel·lia; un poderós editor de diaris que sap que el seu èxit depèn del favor del públic; i un socialista que diu encarnar els desitjos del poble i pretén dominar el món i imposar-li una ètica bondadosa. En última instància, haurà de fer front a una societat que menysprea als grans creadors perquè no encaixen en els seus esquemes estrets i necis.

Obra mestra de la gran defensora de la raó i de la llibertat individual enfront dels excessos de l’Estat i la seva mentalitat autoritària, en ella, Rand exposa com el declivi de la competència entre les grans empreses, la desmoralització entre els qui haurien de liderar l’activitat econòmica i creativa i la inèrcia del ciutadà comú condueixen a la pobresa moral i material.

Amb aquesta novel·la, que des de la seva publicació en 1943 ha venut milions d’exemplars a tot el món i inspirat a diverses generacions de lectors que han trobat en ella una defensa de l’egoisme racional, la creativitat i la rebel·lia, Ayn Rand es va convertir en una de les escriptores claus del món contemporani.

Llavors tenien poc més de vint anys: un grup d’amics que se citaven en el bar Kronen i consumien la joventut a base de sexe, alcohol i drogues. En algunes ocasions coquetejaven amb la mort i fins i tot va haver-hi qui va sortir mal parat d’aquell coqueteig. Ha passat molt de temps. Han passat exactament vint-i-cinc anys. Ara treballen i no es guanyen malament la vida; alguns s’han casat i tenen fills. Gairebé cap d’ells consumeix drogues i les borratxeres s’han convertit en enologia. Quan Carlos rep una notícia que sacseja completament la seva vida, sent la necessitat de tornar a reunir-se amb el seu amic Pedro, a qui no veu des de fa molts anys. Tal vegada no és més que un retrobament per a rememorar alguns moments del passat, o tal vegada es converteix en el principi de l’última tabola.

La escuela del mundo és una visió radical del futur de l’educació i, al mateix temps, la història personal d’un home que ha apostat per l’aprenentatge personalitzat, la interacció humana i el pensament alternatiu. Pares i polítics es queixen sense parar de l’estat del sistema educatiu, i les escoles busquen consell sobre com connectar amb els estudiants en l’era digital. El projecte de Khan planteja una solució a aquests problemes, al mateix temps que ressalta la labor dels professors i revela que la tecnologia pot i ha d’exercir un paper fonamental en l’educació a tot el món.
L’Acadèmia Khan és un projecte que va néixer de les classes en línia que l’autor va preparar per a la seva neboda i que, amb el suport de nombroses persones, ha arribat a convertir-se en un fenomen mundial. Milions d’estudiants, professors i pares utilitzen avui els vídeos i el programari gratuït d’aquesta plataforma, creada per a gent de totes les edats i nivells de preparació, sense cap mena de restriccions.

A Helena de Troia ningú li ha demanat mai que conti la seva versió de la història. És aquesta. Quan Helena torna a Esparta després del famós setge de Troia, Menelao li pregunta que per què va decidir desencadenar una guerra. La resposta d’Helena és senzilla: era l’única manera de demostrar la seva existència, de ser escoltada en un món dominat pels homes. “Compte, doncs”, li respon Menelao. I Helena comença el seu relat. Loreta Minutilli va néixer a Bari en 1995, és llicenciada en física i està fent un doctorat en astrofísica a Bolonya. “Helena de Esparta”, la seva primera novel·la, és una versió contemporània de la Ilíada, narrada a través de la veu i experiències de la mateixa Helena des de l’interior de les muralles de Troia. L’autora ha aconseguit habitar amb intel·ligència i delicadesa la pell d’una figura mitològica que durant segles ha estat menyspreada com a voluble i portadora de desgràcies. En el seu lloc, relata una història d’anul·lació femenina i de cerca de llibertat que li confereix per fi una dimensió humana al personatge.

Si no fos immensa, l’obra de Delbo no tindria el poder de vèncer el rebuig que causa la sola paraula Auschwitz. Ningú desitja anar al cor de l’infern, ni tan sols remuntant les paraules d’un llibre. Cal una poesia molt exacta per transmetre, barrejada amb la imatge més clara de la brutalitat, la calidesa de la mà que t’aguanta. Perquè aquest Auschwitz no té res a veure amb la zona grisa: aquí és l’experiència de la solidaritat que parla, la solidaritat entre dones que fins i tot allà, a Auschwitz i Birkenau i Ravensbrück, tenen cura les unes de les altres. Amb una tendresa tan difícil de concebre com el deliri de violència contra què lluiten. La veu que sents de principi a fi és d’una presència tan viva que t’hi abraces per travessar la plana de la mort fins al final. I quan la veu t’abandona perquè heu sortit, et queda la sensació que allà dins hi has deixat una cosa importantíssima.

Cap de nosaltres tornarà seguit d’Un coneixement inútil, completen el tríptic Auschwitz i després que Club Editor va encetar amb el volum La mesura dels nostres dies.

Entès com un riu, a El delta de les paraules hi flueixen poemes de temàtica crítica i universal, que acaben en una desembocadura on s’acumulen les paraules per ser dites, per ser escoltades, per ser llegides. Per ser compartides. L’autor, que mesura exactament el que vol transmetre, reivindica aquesta idea des de la «Font» fins al «Delta»: la paraula, la poesia, com a eina actual per expressar-nos, com a sinònim de cultura reposada i xarxa orgànica, com a contrapunt a l’era de Twitter en què vivim. Sense pressa, perquè a El delta de les paraules és on comença el diàleg.