Tipus: Novetat

Que es produeixi una pandèmia global o que en ple segle XXI haguem de cridar «llibertat presos polítics» no són fets casuals. Hem construït un món de relacions internacionals complexes, amb un sistema capitalista que perpetua les desigualtats controlat per governants i poders fàctics que actuen sense frens, en un planeta que està dient prou, mentre la Mediterrània s’omple de persones que s’ofeguen… Potser aquesta no era la fotografia que havíem imaginat del món que deixarem a les noves generacions.

Fent memòria de les seves lluites i de la seva vida, l’economista altermundista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres repassa en aquest llibre els conceptes que han guiat el seu posicionament: democràcia, refugiats i migracions, capitalisme, canvi climàtic, antiarmamentisme, cultura de la pau… Podem, així, entendre fins on hem arribat, què hem après de tot allò viscut i explicar on són les claus per creure, encara, que aquest és un món habitable. L’Arcadi ens adverteix: estem obligats a l’esperança. Perquè l’esperança és l’únic motor per a l’acció.

Un turbulent viatge al món de les addiccions. En un barri de Philadelphia sacsejat per la crisi d’opioides, dues germanes antany inseparables es troben en una cruïlla. Una d’elles, Kacey, és una addicta que viu al carrer. L’altra, Mickey, és policia i patrulla per aquests mateixos carrers en la seva ronda. Ja no es parlen, però Mickey mai deixa de preocupar-se per la seva germana. Un dia, Kacey desapareix al mateix temps que comença una misteriosa sèrie d’assassinats en el districte de Mickey, qui s’obsessiona amb trobar al culpable (i a la seva germana) abans que sigui massa tarda. Alternant un misteri en el present amb la infància i l’adolescència de les dues germanes, “El llarg riu de les ànimes” aconsegueix al mateix temps accelerar-te i encongir-te el cor: una apassionant novel·la de suspens que aprofundeix en l’addicció i els formidables llaços que perduren entre la família.

El naixement i el desenvolupament del moviment #MeToo en 2017 va implicar, entre moltes altres coses, una dura crítica a la nostra societat entesa com una construcció patriarcal en la qual, al llarg de la història i de manera continuada, els homes han acaparat totes les parcel·les de poder, i aquest poder s’ha exercit constantment en perjudici de les dones. No obstant això, el moviment #MeToo sembla haver deixat al marge dels seus debats al pare, figura fonamental a l’hora de disseccionar les estructures de poder que sostenen al patriarcat, i que a més està en la mateixa arrel etimològica de la paraula. Si bé podem exigir responsabilitats en la vida pública i privada a caps, companys de treball, parelles i amics, què passa amb els pares?

A partir d’un bon nombre d’exemples presos de la història i de la ficció, la psiquiatra i sexòloga Katherine Angel ha tingut l’audàcia de reflexionar per primera vegada de manera directa i profunda sobre el lloc que ocupa la figura paterna en la cultura contemporània i en la reivindicació feminista actual. En aquest assaig tan breu com precís i oportú, Angel es mou còmodament pels llits de la psicoanàlisi, la cultura popular i la literatura per a detectar i apuntar a tots nostres pares (els domèstics, els culturals i fins i tot els polítics), i preguntar-se de quina manera la relació entre pares i filles, en molts casos intensa i en altres punts conflictiva –exemples d’això els trobem tant en la tragèdia grega com al cinema modern– podria convertir-se en una força constructiva en lloc de nociva. Perquè encara que l’aspiració última consisteixi a desarticular el patriarcat, la figura del pare continuarà sent insubstituïble.

Als seixanta-vuit anys, Theodor Kallifatides, emigrat a Suècia des de fa més de quatre dècades, visita la seva mare de noranta-dos, que continua residint a Atenes. Tots dos saben que pot ser una de les seves darreres trobades. Durant la setmana que passen plegats, recorden el més important de les seves vides amb una presència decisiva del pare, de qui Theodor està llegint el relat escrit que aquest li ha deixat sobre la seva difícil existència, des dels orígens en les antigues poblacions gregues de l’actual Turquia, passant pels mesos en una presó dels nazis i la seva passió per l’ofici de mestre. Es revelen així els orígens d’una família que travessa el segle xx. Però el llibre és sobretot un meravellós homenatge a l’amor d’una mare, que Kallifatides sap dibuixar en aquestes pàgines de manera inoblidable, alhora que aconsegueix transmetre una veritat universal sobre la importància d’aquesta figura en les nostres vides.

“T’asseguro que el títol d’aquest llibre és una descripció totalment exacta del contingut. No crec que la meva mare m’hagués explicat les històries que he recopilat aquí, ni encara que haguessin estat al seu abast. T’espera tot un ventall d’emocions, exceptuant, és clar, aquells sentiments més tendres i amables, amb els quals jo no tinc res a veure…» Alfred Hitchcock

AMB RELATS DE RAY BRADBURY, SHIRLEY JACKSON, ROALD DAHL, MARGARET ST. CLAIR I MOLTS MÉS.

Aquesta és la història d’en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l’esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d’arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.

Londres és l’epicentre d’una pandèmia mundial, una ciutat tancada amb pany i clau, presa de la violència, el desordre i, ara, també víctima d’un assassí sense pietat.

S’ha imposat l’estat d’emergència, i ningú no està fora de perill d’un virus que ja s’ha endut milers de vides. Els serveis sanitaris no donen a l’abast, i cal  construir nous centres que ajudin a descongestionar el sistema.

Al lloc on s’ha d’alçar un d’aquests centres, un operari hi troba una bossa amb els ossos d’un nen. L’inspector Jack MacNeil s’enfronta a les seves últimes vint-i-quatre hores a la policia metropolitana de Londres, i ho fa enmig de grans pressions per resoldre el cas.

Un sopar de Nadal que podria ser el nostre.

Pels volts de novembre la Rita sempre es maleeix: un any més, i ja en són uns quants, ha estat incapaç de dir que no, no al sopar de Nadal. Un altre cop l’haurà d’organitzar.

Mentre la majoria de la gent es marca propòsits d’any nou ambiciosos, amb objectius que canviaran les seves vides per sempre més, ella, la Rita, ha de conformar-se a encomanar-se a la il·lusió, una mica ingènua, de dir que no al següent sopar de Nadal. Però cada any defalleix, i el que va començar fa un temps sent una excepció ha esdevingut un costum, i el costum en una tradició inamovible.

Cada Nadal la família de la Rita es troba a la casa de la vall, l’últim refugi familiar, on s’apleguen tots: el cunyat, la germana, els nens i la Palmira, que durant molts anys va treballar amb la família i que ara és, una mica, la veu dels pares morts, de la voluntat oblidada.