Tipus: Novetat

Aquesta és una crònica sobre l’extinció d’un llinatge però també sobre la destrucció d’una manera de viure. Els Gastons ens parlen de la injustícia i la pena de mort però també de la crueltat a què han estat condemnats tots els que no tenen una segona oportunitat a la vida.

Trona una escopetada a cal Gastó, i la muntanya tremola. Aquesta és la història d’un fratricidi que va trasbalsar el Pirineu. L’any 1943, Andorra entomava com podia els embats del polvorí europeu. Espanya estava immersa en la pitjor postguerra, amb l’èxode republicà en marxa i el feixisme imperant orgullosament; França patia l’ocupació dels nazis, que estaven especialment interessats en les muntanyes andorranes. En aquest context, i en una família desfeta, es va produir el crim més sonat de la crònica negra andorrana. Mesos després, el germà que quedava viu era condemnat a mort i humiliat a la plaça pública. Quina mort va ser més injusta? Aquest llibre intenta donar-hi resposta.

Morts, qui us ha mort? És el primer títol de la col·lecció «Espores», una nova línia per transmetre qüestions, problemes, experiències, històries de valor universal i que no caduquen.

És una idea que uneix l’esquerra i la dreta, psicòlegs i filòsofs, escriptors i historiadors. Inspira els titulars que ens envolten i les lleis que per les quals ens regim. De Maquiavel a Hobbes, de Freud a Dawkins, les arrels d’aquesta idea estan profundament enterrades al pensament d’Occident. Se’ns diu que els éssers humans per natura són egoistes i governats per l’interès.
La Humanitat té una proposta diferent: que és realista (i revolucionari) assumir que la gent és bona. L’instint de cooperar per sobre del de competir, la confiança per sobre de la malfiança, tenen una base evolutiva que arriba als inicis de l’Homo sapiens. Pensant el pitjor dels altres, també traiem el pitjor de la nostra política i economia.

En aquesta obra major, l’autor best-seller internacional Rutger Bregman revisa alguns dels estudis i fets històrics més coneguts del món i ofereix un nou punt de vista sobre 200.000 anys d’història de la humanitat. De la història dels nois reals del Senyor de les mosques als bombardejos de la Segona Guerra Mundial, d’experiments històrics sorprenents a filòsofs que s’han ocupat del tema, anècdotes reveladores… Bregman mostra com creure en l’amabilitat i l’altruisme humans poden ser una nova manera de pensar i esdevenir el fonament d’un canvi veritable en la nostra societat.

Hi ha qui diu que el català Joan Pujol Garcia, Garbo, ha estat el millor espia de la història.  Durant els anys més foscos de la dictadura, aquest català corrent, a banda de col·laborar amb els aliats, es va convertir en l’home de confiança dels serveis secrets alemanys a Espanya. La seva actuació, amb èxits sonats, muntant una xarxa falsa d’espies gràcies a la qual va aconseguir enviar informació errònia als nazis, cosa que va afavorir el desembarcament anglès a Normandia, ha estat sempre envoltada de misteri.

Però qui era en realitat Garbo? Roser Caminals novel·la ara les seves gestes mítiques, i per damunt de tot copsa la seva ànima, la seva vulnerabilitat més profunda i els seus silencis i contradiccions, com ara el conflicte inevitable entre l’activitat pública i la vida personal. Apareixen també els còmplices a qui és fidel i els enemics a qui traeix, així com les dues dones que va estimar. Un retrat total que ens ofereix les llums i ombres d’un personatge enigmàtic, un vividor amb una gran imaginació i inventiva que va començar desertant al front de l’Ebre i va recórrer diversos escenaris a banda i banda de l’Atlàntic. La seva excepcionalitat, però, és inseparable de la seva mitjania.

«La figura de Garbo és molt potent. És un agent secret que treballa per als aliats, però no és un espia típic; és un home comú i corrent, un burgès català afectuós, un pare entranyable, i alhora porta una doble vida.» Roser Caminals

La Mei, després de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal·lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva. Aquesta és la crònica d’una rebel·lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de 185 dies. Però, què és la solitud? Una realitat objectiva o un estat d’ànim? Una benedicció o una condemna? Potser tot alhora. Però una cosa és segura: de la solitud no en sortim indemnes. Escrita en la característica prosa vivíssima i visual de l’autora, Sola és també el seu esperat debut en el gènere de la novel·la.