Arxius: Novetats i recomanacions

Quins són els límits que cal posar als fills i filles i, sobretot, com s’han de posar són una de les principals preocupacions de moltes famílies. El paradigma de criança tradicional, que tirava d’autoritarisme, d’arbitrarietat i del «perquè ho dic jo» no serveix quan les mares i pares volem establir una relació amb els infants basada en el respecte mutu i la connexió. Tanmateix, ens falten referents i, a més, ens trobem amb una altra dificultat: sovint no tenim clars els nostres propis límits i, sense base pròpia, fem aigües.

La mort s’ha posat en marxa per atènyer una jove sense nom que l’espera. És el seu destí indefugible, el que dicta l’honor. Una mort esperada per tots i cadascun dels membres de la família: la mare, els germans, la cunyada. L’home que estima, colgat sota la runa d’un edifici abatut per una bomba dels aliats a Mossul.

I, enmig de tanta mort, s’eleva la veu impassible del Tigris. Amb una omnisciència ancestral, el riu posa en evidència la destrucció causada per l’home, que va cavant la seva pròpia tomba des dels temps mítics de Guilgameix, amb qui dialoguen les veus interiors dels personatges com si fossin el cor de les tragèdies antigues.

Amb un estil contundent, bell i poètic, Emilienne Malfatto construeix un relat en què es debaten les forces de la vida a l’Iraq actual. Una història de la qual emana un clam universal

L’extrema dreta espanyola va començar a semblar-se una mica més a l’europea quan va morir el dictador Francisco Franco. La transició va estar marcada per la violència dels grups parapolicials i el terrorisme d’Estat, però aviat van arribar les bandes de skinheads neonazis, els ultres del futbol, i a poc a poc, les noves formacions d’ultradreta i els moviments socials neofeixistes. La generació que va créixer després de la transició va donar resposta, des de diferents àmbits i amb tàctiques diverses, a una nova ultradreta que exercia la violència d’una manera brutal contra diferents col·lectius, i que progressivament va tractar si es fes un buit en les institucions. Ramos repassa les diverses lluites contra la nova extrema dreta que va sorgir a Espanya des de mitjan anys vuitanta fins a l’actualitat, amb testimoniatges dels seus protagonistes i cròniques periodístiques i polítiques de cada moment: com es van organitzar les diferents plataformes i col·lectius que passarien de l’autodefensa inicial a l’ofensiva contra els grups d’extrema dreta; quin paper va jugar el periodisme, la cultura, la música, les institucions i altres moviments socials; i la pluralitat de la lluita antifeixista, les seves aliances, els seus debats i algunes de les seves victòries. Però també, com una part del moviment antifeixista va combatre en solitud, va assumir els riscos, va sofrir la violència dels neonazis, la persecució policial i judicial, així com la criminalització dels mitjans de comunicació.

En una casa de Collserola es prepara la celebració dels cent anys de l’avi Cinto, un home silenciós que té la passió d’observar les estrelles i de buscar-hi connexions invisibles. El lector anirà coneixent tota la família d’en Cinto —del fill Quim al besnet Nil— a partir d’un mosaic de veus expressives, vives, diferents. Cada personatge té les seves dèries i també algun secret. En Quim, per exemple, havia ocultat a la família els motius que el van dur a anar-se’n precipitadament del País Basc, dècades enrere, on vivia amb la dona i els fills. No volia que transcendissin les amenaces, cada cop més explícites, d’ETA. Aquest i altres episodis han anat condicionant la vida d’una família diversa i contradictòria, presidida per un avi Cinto que no està tan a la Lluna com sembla.

«Constel·lacions és una de les novel·les més personals que he escrit. Hi he abocat, amb algunes llibertats, una història familiar que va tenir lloc a Pamplona a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta del segle xx», Blanca Busquets.

Carla Vall analitza de manera amena i comprensible les violències masclistes i els elements socials i individuals que ens porten a ser potencials víctimes i agressors. L’autora ens parla de la recuperació i la reparació de les víctimes, la identificació de les necessitats i els serveis a la seva disposició, consells per a una mateixa i consells sobre què poden fer terceres persones per ajudar la víctima. En un darrer bloc, Vall tracta els reptes pendents i les apostes de futur que hem d’exigir.

Una anatomia perfecta d’un mal endèmic que pateixen totes les societats.

La compra fraudulenta d’uns terrenys desferma el conflicte entre dues famílies: els Torrus, propietaris d’una depredadora immobiliària barcelonina, i els Súbac, empresaris  mallorquins vinculats al turisme, autèntics cacics acostumats a prendre el que volen i que també cobegen participar de l’adjudicació. Els Súbac estan disposats a tot, perquè fa molts anys que han perdut qualsevol mania alhora de satisfer les seves ambicions. Els Torrus, però, es resisteixen a cedir, i més si poden fer valer els innumerables draps bruts de la família Súbac, entre els quals un assassinat mai resolt de vint anys enrere.

Entre Fargo i Faulkner, Tots els mecanismes és una novel·la de fills i pares, de lleialtats canviants, de fracassos, cavalls i boxadors; una tragèdia visceral amb tocs de comèdia negra que avança sostinguda per múltiples veus i per tota mena de materials narratius al servei d’una recerca —potser quimèrica— de la veritat personal i col·lectiva.

Podria obviar que tot això va passar enmig d’una pandèmia mundial. Podria fingir que no anàvem amb mascareta, que no teníem les mans vermelles i encetades de l’excés de gel hidroalcohòlic, que no hi havia toc de queda i que els restaurants i bars no estaven tancats. Però no ho faré. Perquè vull explicar el que va passar tal i com va passar, sense artificis, sense mentides, sense subterfugis. I sí, va passar en plena pandèmia, i no, la pandèmia no va ser el motiu de la nostra separació.

«Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos. No sigueu bàrbars, cuineu!»