Arxius: Novetats i recomanacions

L’activista Greta Thunberg ha protagonitzat els últims anys una forma d’acció política basada en el conflicte en primera persona. La seva protesta es va convertir, per l’efecte de les xarxes socials, en símbol i força mobilitzadora de milions de joves. El resultat és una lluita poc efectiva, perquè té l’origen en un malestar personal. És un de tants exemples d’una societat marcadament individualista, la nostra.

Xavier Godàs analitza com ha canviat l’acció política en les últimes dècades; ja no sorgeix d’una comunitat, que s’organitza per obtenir uns beneficis per a tothom, sinó d’un subjecte individual, victimitzat per un sistema injust o no inclusiu. Però la història de la democràcia moderna és la història de la força popular de canvi. El risc, doncs, és evident: el canvi per al bé comú només es donarà si construïm un projecte col·lectiu que superi l’imperi del jo.

Un passeig a través d’una geografia i un temps a la vegada íntim i generacional. Està estructurat en cinc parts que s’obren amb un poema llarg amb vocació periodística que s’anomena “Crònica”, relat d’uns fets objectius que han estat seleccionats per a crear un itinerari personal.

Aquestes cròniques abasten les dècades que van dels anys 60 a l’actualitat, fets històrics que a través del record han marcat la vida del jo poètic: l’arribada de l’home a la lluna, l’assassinat de John Lennon o els atemptats de les Torres Bessones. La part més lírica són poemes curts, un concentrat d’evocacions i sensacions que remeten a les vivències de l’autora a través de l’eix temporal emmarcat del naixement a la maduresa.

Els darrers anys, Cal Macià-Casa Vallmanya ha reaparegut amb força als mitjans de comunicació per les mobilitzacions endegades per la Iniciativa Popular que pretén salvar l’immoble principal de la desaparició física i pel conflicte que enfronta les diverses administracions sobre quina d’elles se n’ha de fer càrrec.

La finca i les edificacions de Vallmanya, situades dins l’antiga hisenda propietat de la família de Francesc Macià a Alcarràs (Segrià), foren molt més que l’espai de descans del president de la Generalitat republicana: les convertí en una mena de segona residència i la seva pàtria petita des d’on encarar l’activitat política.

A Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià, el lector hi trobarà un repàs als principals esdeveniments històrics travessats per la casa i la finca d’ençà del segle XIX i fins a l’actualitat i hi descobrirà el profund vincle emocional que les unia amb Francesc Macià. Una història que, com demostren les sorprenents descobertes que el llibre aporta, és plena d’esplendor, d’episodis de violència i repressió i, finalment, d’un rocambolesc embolic polític —amb girs de guió inclosos— que encara perdura. Vallmanya és, doncs, molt més que una casa amb història: les seves parets preserven la memòria agrària, social i política del país.

És veritat que cantar ens fa més feliços? Com s’organitza un concert? Per què sempre hi ha algú que arriba tard als assaigs? Ets dels més actius al grup de WhatsApp de l’orfeó? Aquestes només són algunes de les preguntes que es plantegen al llarg d’aquest llibre escrit des de l’experiència, des de dintre del cor mateix, en què les vivències personals i el coneixement tècnic ens condueixen fins als racons més inhòspits dels cors amateurs de Catalunya.

L’objectiu és clar: descobrir tot allò que s’amaga dintre d’un cor i donar quatre idees que potser ens ajudaran a conèixer i millorar la nostra experiència coral.

Cada llibre d’Annie Ernaux ens condueix a conèixer, sense sentimentalismes i amb total sinceritat, les experiències i emocions d’una dona, que pel seu talent literari esdevenen vivències universals. Ernaux es va fer popular a França amb El lloc, aquesta narració intimista, descarnadament autobiogràfica, sobre la relació amb el seu pare estimat.

Ell, primer obrer i després petit comerciant en un poble de províncies, mai no ha visitat un museu, ni ha llegit més que algun diari regional, però espera que, gràcies als estudis, la seva filla arribi a ser «millor que ell». En la narració de la vida i la mort del pare, la filla no renega dels seus orígens humils, però reconeix la distància dolorosa que les aspiracions d’ella —emmirallant-se en la culta i educada burgesia urbana— han obert entre tots dos.