Arxius: Novetats i recomanacions

Un enigmàtic personatge anomenat El Professor pensa una de gran, únic: dur a terme el major atracament de la història. Per a això recluta un grup de vuit persones que reuneixen un únic requisit: cap té res a perdre. Com Tòquio, una jove experta en atracaments que es troba en recerca i captura per la policia.

Ella s’unirà a el grup reclutat per El Professor i conformat per: Berlín, el cap; Moscú, l’expert en perforacions; Rio, l’informàtic; Nairobi, la falsificadora; Denver, fill de Moscú; Hèlsinki i Oslo, la força bruta. Cinc mesos de reclusió memoritzant cada pas, cada detall, cada probabilitat … i per fi, el gran assalt a la Fàbrica de Moneda i Timbre. Onze dies de tancament, envoltats dels cossos d’elit de la policia i amb més de 65 ostatges en el seu poder per saber si sortiran vencedors de la seva aposta suïcida. Serà tot o res.

Fora de la Fàbrica de Moneda i Timbre es lliurarà una partida d’escacs no menys important pel transcurs dels esdeveniments: la que mantindrà El Professor amb Raquel, l’oficial de Policia encarregada de les negociacions amb els atracadors

Catalunya, segle XXI. L’antic pròsper país mediterrani, ara anomenat oficialment  “Nordestepeninsular” està ocupat. Tot? Doncs sí, tot. Ni un llogaret del nord l’habita ja cap tribu disposada a rebutjar una i altra vegada l’invasor.

El territori sencer s’ha convertit en un immens camp de concentració on, fins i tot, aixecar castells està prohibit. Tot va començar amb una conjuntura europea favorable. El revers tenebrós de la caverna espanyola la va aprofitar i es va fer amb el control. Però no ho va tenir fàcil! Per aconseguir-ho van haver de crear les FEMS (Fuerzas Especiales y Milicias de Seguridad) i escampar així la seva catipén per tot arreu.

Per a rematar la feina, activaren el Servei Col·laboracionista Català (SCC), unes hosts disposades a cobrar-se un promès botí, l’adquisició total del territori, anomenat tècnicament, “Plan de Integración Territorial”, o pels més fidels: la “Solución Final II”. Però per més que les FEMS diguessin que “habían alcanzado sus últimas posiciones”… la lluita no havia acabat, ni de bon tros.

Quan vam renunciar a parlar amb passió d’educació, com si no ens hi anés la vida? Què fa que l’hàgim reduït a un afer menor, avorrit, però tanmateix ineludible com a trampolí a una vida professional d’èxit? Per què tractem l’escola com una espècie d’ONG messiànica especialitzada a superar les mil i una insatisfaccions que destil·la el nostre món, des de la falta de respecte general fins a la salvació del planeta? A què treu cap que pràcticament s’hagi extingit la idea de ser mestres?

Grans o joves, segur que no se’ns acabarien les preguntes davant de la perplexitat que ens provoca mirar de cara l’educació d’avui. Fa la sensació que hi ha estudiants i mestres excel·lents, centres potents, metodologies increïblement engrescadores, però que la realitat no va d’això, que poques vegades des que existeix l’ensenyament obligatori havien estat tan desacoblats el camí de l’escola i el de l’entrada al món adult.

Assaig divulgatiu interessantíssim en què David Bueno fa un repàs de l’evolució de la humanitat
i teoritza sobre el fet cultural com a motor per a l’evolució humana. Explica, de manera
molt entenedora, com l’evolució biològica ha propiciat cervells que poden acumular i transmetre
cultura. Però no només això, la cultura esdevé també un motor per fer evolucionar el
cervell i revolucionar-lo. Aquesta revolució cerebral passa pel seu rejoveniment i inclou, a
més, l’aprofundiment del lliure albir. Cultura, evolució, rejoveniment i lliure albir es troben
lligats al cervell.

Des de la publicació de La balada de la mar salado, milions de lectors de tot el món s’han preguntat sota quines circumstàncies Corto Maltés va acabar lligat a una bassa a la deriva prop de la illa “La Escondida” Quin crim va poder cometre per trobar-se en aquesta situació? Quin paper juguen El Monjo i Rasputín en aquesta aventura? El dia de Tarowean revela per fi el misteri més cèlebre de el Pacífic.

A la mort del dictador, els nous aires de la transició democràtica permetien albirar una reforma en tots els àmbits de la societat. També a l’escola. Un dels principals reptes era formar els mestres perquè fossin competents en català. Però no es partia de zero. A final dels anys 40 del segle passat ja hi va haver les primeres escoles que, de manera clandestina, van incorporar als seus programes classes de català. I aquest moviment, que responia a un esperit de renovació pedagògica i anava agermanat a altres iniciatives del teixit social, no va parar de créixer en les dècades posteriors.

Teresa Casals i Martí Mas relaten aquella experiència, a partir del testimoni dels seus protagonistes, i reivindiquen per al moment actual el mateix compromís col·lectiu que va fer possible una escola lliure, oberta i en català.