Categoria llibre: Infants

En l’antiguitat els éssers humans construïen els seus refugis amb tot allò que tenien a mà, com branques, fulles o pells d’animals, o bé es refugiaven en coves. Amb el temps, aquests simples refugis es van transformar en cases, que al seu torn es van convertir en assentaments i poblats. Així, l’arquitectura es va convertir en alguna cosa que anava més enllà de l’espai familiar, va passar a ser un assumpte de la comunitat. De la casa es passa a les construccions comunes (temples, banys, teatres, etc.) i la necessitat de pensar i ordenar els espais públics (carrers, places, mercats, etc.). Des de llavors, la major part de l’existència humana s’ha desenvolupat envoltada d’arquitectura. Aquest llibre és un viatge a través de les formes en què les civilitzacions han abordat la construcció al llarg de la història.

Qui va construir les primeres cases? Quina diferència hi ha entre un arc i un arquitrau? Com es sosté una cúpula? Des de quan es fa servir el formigó? Es pot construir una casa amb paper?

Si vols saber més sobre els edificis que ens envolten, aquesta entretinguda guia il·lustrada és una introducció perfecta a l’arquitectura d’arreu del món. Des de les cabanyes de fang de la història antiga fins als imponents edificis actuals, podràs explorar edificis icònics i obtenir més informació sobre les persones que els han creat.

També descobriràs el desenvolupament de diferents materials de construcció, des del fang i la palla fins a l’acer o el formigó armat.

Albert és un senzill pagès. Un dia surt de la seva granja molt primerenc acompanyat per la seva fidel egua June. Va al mercat del poble a vendre els melons que ell mateix ha collit. Per a ell és un dia com qualsevol altre. No obstant això, per a la gent que ho envolta serà un dia memorable per diferents motius. Una sensacional aventura plena d’humor i catàstrofes creada pel premiat autor i il·lustrador anglès David Macaulay, qui ens mostra com les nostres accions poden afectar la vida dels altres, fins i tot sense adonar-nos.

El cinema, els videojocs i fins i tot els graffities inspiren aquest divertiment visual d’històries encadenades, amb un misteriós bosc com a teló de fons, saltant -a través del temps- entre la ficció i la realitat.

Moltes nenes i nens s’identificaran amb la Valentina. Molts pares i mares també es veuran reflectits. En la seva absència, el Llop de Sorra respon a les inquietuds que els adults no Lind, Asaatenen.

Gianni estava convençut que «els errors no es troben en les paraules, sinó en les coses; hem de corregir els dictats, però sobretot cal corregir el món»; d’aquí neixen les històries i les rimes d’aquest llibre ple de personatges divertits i estrafolaris, i ple d’errors ortogràfics i gramaticals. Però no us espanteu: per a corregir els errors, el «mestre» Gianni feia servir una valuosa gramàtica de la fantasia, capaç de permetre a tothom, a través del somriure, l’ús total de la paraula «no perquè tothom sigui artista, sinó perquè ningú sigui esclau».

Val la pena que un nen aprengui plorant el que pot aprendre rient? Si es recollissin totes les llàgrimes vessades als cinc continents per culpa de l’ortografia, en sortiria una cascada que es podria aprofitar per obtenir energia elèctrica. Però em sembla que seria una energia massa cara. Els errors són necessaris, profitosos com el pa i, sovint, fins i tot bonics com la torre de Pisa. Aquest llibre és ple d’errors, i no només ortogràfics. Alguns es veuen a primera vista, altres estan amagats com endevinalles. N’hi ha en vers i n’hi ha en prosa. No tots són errades infantils, i això respon a la realitat: el món seria preciós si només s’equivoquessin les criatures. Entre pares ens ho podem confessar, però tampoc està gens malament que els infants ho sàpiguen.

En Rudger és el millor amic de l’Amanda. En Rudger no existeix. Només l’Amanda pot veure el seu amic imaginari. Però un dia apareix el senyor Bunting. Vol emportar-se el Rudger. Alguns diuen que Bunting s’alimenta d’amics imaginaris. L’única solució és que Rudger fugi sol. Però, pot un amic imaginari sobreviure sense algú que l’imagini?

Volen, repten i rugeixen poèticament. En aquests versos, divertits i juganers, habiten conegudes criatures que ens sorprendran amb el seu enginy i originalitat.

Els personatges no saben on s’han posat i triguen una mica a esbrinar quin és el preu de passar d’una pàgina a l’altra travessant el llom interior de la doble pàgina.

L’Ubú es va menjar els Vermells. Jo no vaig dir res, perquè no era vermell. L’Ubú és un rei insaciable que devora tothom qui el critica: Vermells, Blaus, Verds… Hi ha qui pensa que el millor és callar.

I tu, què en penses?