Categoria llibre: Adults

Les pantalles i internet han canviat les regles del joc en la lectura: els escriptors que dialoguen d’una manera profunda amb el lector comparteixen mercat amb el relat audiovisual, amb uns personatges que s’amplifiquen en les xarxes socials o amb els actors que els donen vida a les pantalles. Gemma Lluch analitza l’ecosistema del llibre: lectura i identitat, polítiques de promoció, formats de lectura, influència de l’audiovisual… i alerta sobre la responsabilitat de l’administració, però també sobre la de cadascun de nosaltres.

Només l’educació pot trencar un cercle empresarial viciós que ens proposa sempre el mateix tipus de lectura, escrita en les llengües fortes del mercat. Avui, fomentar l’hàbit de llegir, crear nous lectors, implica considerar la varietat de formats i la complexitat d’objectius i finalitats de la lectura.

Per això, aquest llibre interessarà a tothom qui gaudeix del plaer de llegir.

John Cusack va tenir, el 2014, una pensada que semblava impossible: reunir l’escriptora i assagista Arundhati Roy, l’antic analista de l’exèrcit dels Estats Units Daniel Ellsberg —responsable de la filtració dels Papers del Pentàgon— i l’excontractista de l’nsa Edward Snowden, per tal de compartir opinions i intercanviar experiències comunes.

Cusack, Roy i Ellsberg es van reunir en secret amb Snowden a Moscou a finals del 2014. D’aquella trobada en una habitació d’hotel va sorgir-ne Coses que poden i no poden dir-se.

En les converses, àgils i penetrants, que tots quatre van mantenir parlaren llargament sobre la natura de l’estat, la condició d’imperi dels Estats Units, el paper de l’immens aparell de vigilància revelat per Snowden, el significat de les banderes i el patriotisme, el rol de les fundacions benèfiques i les ong per lligar curt els dissidents, i sobre com el capital pot creuar fronteres, però les persones, no.

“Escoles i mestres de la segona república al Pla d’Urgell” explora l’impacte de les expectatives generades per una reforma educativa que va creure en la modernització de l’escola i va prioritzar l’educació com a motor de progrés i canvi social, exigència irrenunciable dels diferents governs republicans per a la construcció de la República.

Aquesta recerca fa visible la situació de les escoles dels pobles del Pla d’Urgell i el compromís dels mestres i les mestres que amb la seva tasca van aconseguir omplir les aules amb aires d’innovació i renovació pedagògica per transformar l’escola, fins l’arribada del franquisme.

Esteve Mestre i Ton Solé construeixen aquest relat local amb l’ajuda inestimable de testimonis orals i la constància de furgar en els arxius i altres fonts documentals per acabar sent una peça més en la panoràmica global d’aquest període tan brillant per l’educació.

En ple debat sobre les fake news i la rellevància que ha adquirit la comunicació a les xarxes socials, Joan Julibert s’interroga a El poder de la mentida sobre el concepte de veritat, i posa sobre la taula la possibilitat que sigui una idea indiscutible. En contraposició, situa la mentida al mateix nivell: tant la veritat com la falsedat són una construcció.

En aquest assaig, provocatiu i que hauria de ser polèmic, es reclama el dret de la mentida davant el valor absolut de la veritat, i es demostra que el debat sobre les notícies falses és en realitat una guerra de relats interessats, que s’entaula entre els poders establerts, els de sempre, i els emergents.

Els relats, per tant, es construeixen amb la intenció d’aconseguir l’hegemonia i el domini de la transformació de la realitat que trobem sempre en qualsevol forma de poder.

«Ningú ha dit mai que sigui fàcil complir els teus somnis. Però si tens una passió vertadera i hi poses les teves esperances, l’esforç per assolir-los sempre et compensarà», afirma Pau Gasol que, a Sota la cistella comparteix amb els lectors els valors que l’han ajudat a arribar al cim de la seva carrera esportiva i la seva trajectòria personal.

El Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.

El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.

El primer llibre de relats de Alasdair Gray és una magistral col·lecció que, amb la seva novel·la Lanark, el va situar com un dels més originals i importants escriptors escocesos.

Hi trobem relats, il·lustrats pel propi Gray, sobre l’estructura jeràrquica de la societat, el culte als óssos, l’explotació industrial dels ànecs, la construcció d’obres faraòniques o la lingüística del segle XVIII. Encara que, realment parla sobre aquests temes? Segons Jonathan Baumbach del New York Times, ‘Alasdair Gray és un rebel que lluita de manera desesperada contra la tirania interioritzada’ i les seves ‘Històries inversemblants, en general, són violents gestos de llibertat estètica i moral. Uns melancòlics, i de vegades extàtics grinyols de cadenes que insisteixen —mitjançant l’exemple del seu humor, energia i bellesa— en la transcendència de la imaginació.’

Després de l’èxit aconseguit amb Il·lustres execrables, Malcolm Otero i Santi Giménez tornen a la càrrega amb trenta personatges més, sempre amb la intenció de descobrir la seva cara b.

Un volum mordaç, irònic i amb cops d’enginy i d’humor brillants, que arrossegarà els incondicionals del programa Via Lliure de RAC1, a més d’un públic àvid d’entreteniment.

No apte per a avorrits o primmirats, aquest llibre ens fa petar-nos de riure, però a vegades també ens glaça el somriure, perquè els il·lustres que hi apareixen han fet més d’una malifeta. (Per als de l’ESO: una malifeta és una trapelleria… Ai no, que tampoc s’entén, què és una trapelleria. En fi, que no són models de conducta, per molta fama que hagin adquirit).

Otero i Giménez fan una autòpsia moral a cadascun d’ells i ens ensenyen com es pot ser il·lustre i execrable alhora, perquè qui estigui lliure de culpa que llanci la primera pedra…

“Tinc por. Ho reconec. Mai no m’hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi soc. M’hauria pogut imaginar vivint mil i una aventures i desventures diferents, plantant cara a imprevistos i daltabaixos de tota mena, que ja tinc una edat. Però ingressar a la presó no figurava en cap dels meus plans. Ni en cap dels meus malsons. Mai de la vida.
Ben mirat, suposo que perdre la llibertat i acabar tancat entre quatre parets no entra en els plans de ningú. En els meus, segur que no”.