Tipus: Novetat

Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens. Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa.

Novel·la guanyadora del Premi Strega Europeu i finalista del Premi al Millor Llibre Alemany.

John Millington Synge, un dels més grans dramaturgs irlandesos del segle xx ―i, probablement, el més original―, va ser, també, un dels escriptors de viatges més fascinants de la centúria. En els seus llibres de viatges va trobar una manera d’escriure sobre Irlanda profundament intuïtiva, però alhora clarament antiromàntica; la lenta desaparició d’aquell món l’imbuïa de malenconia, i, tot i estimar obertament els indrets isolats i la seva gent, renuncià a idealitzar-los. A Connemara, Synge viatjava acompanyat del pintor Jack B. Yeats, germà petit del poeta W. B. Yeats. En canvi, Synge va viatjar sol per Wicklow i l’oest de Kerry. Aquest llibre, publicat originàriament amb el títol de Viatges per Wicklow, l’oest de Kerry i Connemara, va aparèixer el 1910, un any després de la mort de l’autor a trenta-vuit anys.

Synge va treballar la llengua com si fos argila i va crear ritmes i frases d’una quietud i una sensualitat sorprenents. En el seu relat d’una Irlanda sota la pressió de la modernitat, donà compte de tot el que subsistia d’un món antic, un món on va trobar tresors que calia conservar. Creà un estil de prosa d’una bellesa perdurable, en acordança amb els indrets remots per on vagarejava. Ja sigui en la seva literatura de viatges o en el seu teatre, Synge continua essent una de les figures amb més talent i més captivadores de la renaixença literària irlandesa.

Llegeix aquest llibre amb moderació. No ho facis de cop.

Llegeix-lo i atura’t, observa’t i recordaràs haver viscut una cosa similar, entendràs que ho estàs vivint ara.

A les ciutats amagades són quinze miniatures que ho expliquen tot, quinze contes que redueixen la vida a la seva unitat de comprensió mínima, quinze històries on el detall i l’essència es troben.

Per portar una vida sana i ordenada, és imprescindible disposar d’un estat emocional estable per fer front al que ens passa diàriament. Això és possible si sabem fer front als fets traumàtics. Per què tot sovint preferim mentir-nos a nosaltres mateixos en lloc d’assimilar una veritat dolorosa? Amb quins mecanismes ens protegim emocionalment i quines són les seves conseqüències per al nostre benestar i el dels que ens envolten? Per evitar el patiment psicològic, tots recorrem a certs mecanismes de defensa que portem al nostre pack genètic, però també a la creació de «postveritats» o mentides emocionals, que són fruit dels nostres diàlegs interiors. Aquest llibre ens ajuda a submergir-nos en aquests diàlegs i ens mostra com prenem decisions a partir dels relats manipulats de les nostres diferents veus interiors. Si som capaços de detectar aquests processos, fer-los conscients i crear una comunicació interna més coherent, tindrem l’oportunitat de créixer com a éssers humans, millorar la nostra vida i ajudar els altres en el seu camí.

Joaquim Franch va impulsar el 1983 un camp de natura amb l’objectiu de contribuir a la preservació dels aiguamolls de l’Empordà. El record i la satisfacció de l’experiència viscuda –de valor educatiu i ecològic− van motivar-lo a l’escriptura d’aquest llibre, una obra de reflexió i acció que conserva una gran actualitat.
El relat de l’experiència va precedit d’una primera part teòrica. Franch hi reflexiona sobre el concepte de lleure, la institucionalització d’aquesta pràctica i els «dinamismes de l’educació en el lleure»: com funciona, quins agents hi actuen, com es relacionen, amb quins motius. Hi apareixen les constants del seu pensament pedagògic, com són la capacitat per llegir la realitat, un discurs en diàleg amb altres pensadors o el talent per convertir els grups en equips productius. I, per damunt de tot, hi destaca la seva anàlisi crítica i alhora utòpica, el que va fer d’ell una referència en la pedagogia de la segona meitat del segle XX.
Aquesta obra es completa amb un estudi introductori de Jaume Trilla i el text inèdit «Ecos més llunyans», que Joaquim Franch no va poder incloure en l’edició de 1985.

En un passeig literari per les sis edats de la vida, l’autora de “Cames de seda” ens recrea, amb la delicadesa que li coneixem i la precisió d’un cirurgià, els neguits i esperances d’un seguit de dones potents.

“Nosaltres, les dones“ és un recull de contes cosits amb un fil conductor que els relliga com un brodat: les protagonistes són sempre dones, de nenes a velles. Amb coratge i confiança, però també amb dubtes i somnis. Són les heroïnes quotidianes de les seves pròpies vides, autèntics pals de paller.

Des que neixen fins a la mort, Maria Mercè Roca enfila un conjunt d’històries sorprenents, dolces a vegades, àcides i potser amargues d’altres, com la vida mateixa.

Des de l’última dècada del segle XIX, fins ben entrats els anys trenta del segle XX, a Catalunya hi va haver una sèrie d’autors, i, sobretot, una sèrie de llibres, que no encaixen amb el que sovint se’ns ha explicat sobre la literatura catalana d’aquella època. Són textos que reneguen del naturalisme a base d’extremar i deformar la realitat, i que ens mostren, una vegada i una altra, la destrucció de l’individu dins la societat moderna. Aquest tarannà literari està molt vinculat amb el que a França es va anomenar decadentisme. Tanmateix, a casa nostra, la decadència tenia un imaginari i una tradició pròpies. No es tracta, doncs, de la imitació d’un corrent que venia de París, sinó d’una reacció anàloga davant les xacres de l’època: l’escepticisme respecte al progrés, la voluntat de mostrar el rerefons grotesc de les convencions socials o la reivindicació dels marginats. Una visió de la literatura que, sense voler conformar un moviment, va compartir una actitud individual i uns valors estètics. Aquesta antologia recull vint-i-cinc textos de setze autors diferents, alguns dels quals portaven més de cent anys descatalogats. Inclou, a més, un text introductori sobre el que podríem considerar la literatura decadent a Catalunya, a la qual molts dels grans autors anteriors a la Guerra Civil es van acostar en algun moment de la seva carrera.

«Tretze segles d’història serveixen per entendre que determinades exigències de Catalunya tenen unes arrels més profundes del que sovint s’afirma. És un poble amb un afany de discrepància amb l’autoritat, ja vingui d’un rei franc del segle IX o d’un polític del segle XX.»
José Enrique Ruiz-Domènec

Com a conseqüència dels esdeveniments dels darrers anys, una part de la societat catalana ha optat per la ironia i una altra per la il·lusió per la República: és l’efecte de les emocions, esperances i conviccions col·lectives, però també de les decepcions, els enganys i les mentides. I en aquest informe detallat sobre el món vital de Catalunya en els darrers tretze segles, el lector trobarà la resposta a la pregunta que sovint ens plantegem: «Què ens passa?».

Amb rigor i de manera amena, com en una òpera en tres actes, en aquest llibre es descriu com es va forjar un estil de vida i un amor a la terra, la casa i la família als confins del Regne franc fins a aconseguir el reconeixement amb el nom de Catalunya; després s’analitza la creació de la Corona d’Aragó, en què Catalunya va intentar encaixar les seves institucions i formes de govern amb més o menys encert; i finalment, es narra el desenllaç que es va produir quan ser i no ser Espanya es va convertir en el fonament de la realitat catalana, en el motiu de la divisió de la seva societat i en l’estímul de diverses recuperacions del passat. Tot això per arribar a avui dia, quan el caràcter històric de molts temes que plantegen els polítics reclama recórrer sense dilació als historiadors per fer-ne un bon diagnòstic.