Tipus: Novetat

Els diners són una de les eines de cooperació social més poderoses que l’home ha ideat.

Quan funciona correctament, permet tasques tan importants com l’estalvi, el comerç i el càlcul econòmic que produeixen un món amb menys divisió i més prosperitat. Tot i això, sovint el sistema monetari tendeix a subordinar-se a interessos particulars, passant de ser una eina de coordinació i cooperació a convertir-se en un instrument insidiós de control i distribució de la riquesa. Aquesta obra planteja que molts dels problemes socials i econòmics que s’atribueixen habitualment al capitalisme deriven en realitat del sistema monetari. L’objectiu central del llibre és posar en relleu els defectes del sistema actual i la manera com el bitcoin podria contribuir a resoldre’ls.

En introduir uns diners que no poden ser corromputs per governs i oligopolis, podríem ajudar a construir una economia més eficient i una societat més justa.

Una novel·la provocadora i intimista que reflexiona sobre la identitat sexual i la condició humana. La Sarah, d’origen alemany, acudeix a la consulta del doctor Seligman per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. Mentre el cirurgià, que és jueu, li examina la vagina, la Sarah li confessa les seves fantasies sexuals amb Hitler i un robot, i la vergonya que sent per haver nascut a Alemanya. “Quan era jove sempre pensava que l’única manera de superar de debò l’Holocaust era estimar un jueu”, confessa al cirurgià. En un monòleg sarcàstic i punyent, la Sarah -des de la llitera del metge- reflexiona sobre la condició humana, el paper de la dona al segle XXI i el seu malestar pel fet d’haver nascut amb un sexe amb el qual no s’identifica. El doctor Seligman es converteix en el confessor silenciós dels seus temors i neguits. Katharina Volckmer debuta com a escriptora amb una novel·la provocadora, intimista i hilarant que manté la tensió literària a través d’un discurs sense tabús que pretén fer les paus amb un mateix i amb la història.

Un testimoni, no exempt de la fina ironia gallega, de tres dècades de lluita contra la depressió.

Depressius, sortiu de l’armari!

Amb aquesta contundència el periodista Anxo Lugilde es dirigia als que com ell viuen condicionats per la pesant llosa de la depressió. Va ser el novembre del 2020, primer a la ràdio i després en una crònica personal que va publicar a La Vanguardia i que va tenir un gran ressò a les xarxes, posant de relleu que eren molts els que l’acompanyaven en aquell mateix trajecte.

La Vella Companya és una crònica que transita amb ironia per la vida professional i personal d’algú que des de jove conviu amb aquesta malaltia, que irromp a la vida amb un pla exterminador i a la qual només es pot combatre en un camp de batalla que no és un altre que el propi cos.

Aquest és un testimoni commovedor i feroç, una carta oberta als camarades depressius que pretén obrir el camí de la visibilitat i ajudar en tot el que es pugui els que pateixen encara aquest terrible estigma.

L’any 1955 dues joves parelles es traslladen a viure a l’aïllat i deshabitat fiord de Hédinsfjöerdur. La seva estada, però, acaba bruscament quan una de les dones va morir en circumstàncies misterioses. El cas no es va resoldre mai. 

Cinquanta anys després surt a la llum una antiga fotografia i queda clar que les parelles podrien no haver estat soles al fiord… Allà a prop, a Siglufjöerdur, el jove policia Ari Tór intenta descobrir el que va passar realment aquella fatídica nit, però no ho tindrà fàcil en un poble on en realitat ningú vol saber, on els secrets són una forma de vida. Amb un assetjador lliure i Siglufjöerdur en quarantena, el passat podria tornar a perseguir-los. 

És útil l’art? Ha de ser-ho? Per a qui?

Art (in)útil indaga sobre la utilitat i objecte de l’Art emergent, des del prisma del fenomen de la mediatització com “productor” i configurador de realitats i per tant, de línies formals i discursives dels “joves” artistes. Què és l’art? Qui diu que ho és? Com?

L’estímul principal per plantejar la pregunta de com considerem que l’Art és Art, sorgeix del canvi de

paradigma entorn la idea d’exposició amb l’objectiu de donar visibilitat a obres: una visibilitat necessària

perquè l’obra arribi a ser-ho.