Tipus: Novetat

Quan la Mireia Estrada es va casar amb un home marroquí, dues cultures diferents van emprendre el repte de la convivència i l’entesa. Des de llavors, l’autora viatja regularment al Marroc per visitar la seva família política i, irremeiablement, el país i els costums de la seva gent han passat a formar part de la seva realitat més íntima.

La primera edició d’aquest llibre es va publicar l’any 2007 i s’hi incloïen 22 consells i 22 advertiments sobre tipografia. En aquesta nova edició del llibre més venut sobre com utilitzar les lletres, el dissenyador Enric Jardí ha revisat, actualitzat i matisat algunes d’aquelles recomanacions i n’hi ha inclòs d’altres de noves, amb el mateix esperit rigorós i alhora lliure d’ofuscacions puristes.

“El primer infant que va tenir la idea de posar les manetes davant d’una font lluminosa movent els dits per veure l’ombra desmesuradament gran ballar sobre les parets d’una gruta o d’un mur, inventà el cinematògraf. Tanmateix, l’opinió més acceptada és que el cinema és fill de la llanterna màgica, de la fotografia i de l’electricitat.”

Quan el pare Gabriel va a beneir el cos d’una difunta a l’asil, troba unes llibretes amagades sota el seu vestit. Així coneix la història de la Rose, la filla d’una família d’agricultors que ha estat venuda pel seu pare a un home benestant. Aïllada en una mansió enmig del bosc i separada de tots aquells que estima, la jove és sotmesa a tota mena de maltractaments i s’acaba convertint en la peça clau d’un pla macabre que ningú gosa aturar.

Novembre del 1944. Una bomba de la Luftwaffe està a punt d’impactar a Londres i de fer impossible, així, en un sol instant, la vida dels nens que protagonitzen aquesta novel·la.

Novembre del 1944. Aquesta bomba no arriba a impactar en l’objectiu. Una porció ínfima de temps ha estat alterada i la vida d’aquests nens segueix el seu curs, aliena a la possibilitat de la mort, endinsant-se en els canvis profunds que van donar forma a la segona meitat del segle XX.

Amb el virtuosisme, la riquesa expressiva i la musicalitat que li són característics, Miquel Desclot dona unes versions fidels i memorables en vers i en prosa, una extraordinària reivindicació del comediògraf més important des d’Aristòfanes.