Arxius: Novetats i recomanacions

La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s’enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d’ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.

A partir d’aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l’amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.

A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l’amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.

Ara ja tinc la confirmació científica de l’estat volàtil en el qual m’he instal·lat l’últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d’estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d’unes lleugeres ales d’espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s’enamorarà d’aquella altra.

Fugint de la mítica illa de Zanzíbar, terra de mercaders de perfums i espècies bressolada pels monsons, Saleh Omar, un comerciant de seixanta-cinc anys, arriba a l’aeroport de Gatwick amb una caixa de caoba plena d’encens i un passaport fals. Per comunicar-s’hi, els serveis socials recorren a Latif Mahmud, un poeta expert en suahili, professor i exiliat voluntari, que viu plàcidament en un apartament de Londres.

Quan tots dos homes es troben en una petita ciutat al costat del mar, una llarga història d’amors i de traïcions, de seduccions i de decepció, de desplaçaments i de litigis atzarosos, encetats molt de temps enrere, comença a desembullar-se.

Mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte després de ser derrotat a Waterloo. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i les destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que era… Un geni del mal. I la llàntia on el van tancar es deia Santa Helena: un illot de roca a milers de quilòmetres de la costa més propera, infestat de rates i vigilat per l’armada britànica.

La primavera del 1819, François-René de Chateaubriand i la seva amant, Delphine Sabran, s’embarquen rumb a aquesta illa perduda al bell mig de l’oceà. El gran escriptor del segle i la marquesa de Custine volen posar a prova el seu amor superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari, com han fet les parelles més cèlebres de la història, des de Marc Antoni i Cleòpatra a Romeu i Julieta.

Després de mesos de navegació, a quin adversari més temible que Napoleó es poden enfrontar aquests fills de l’aristocràcia francesa? Però en la seva trobada amb l’emperador que va conquerir tot Europa, el militar a qui respectaven fins i tot els seus enemics, l’home davant del qual es rendien les dones…, Chateaubriand i Delphine descobriran amb horror que els monstres poden tenir molts rostres.

La Mathilde és una dona encantadora d’avançada edat, que sempre va acompanyada d’un gos dàlmata. Ningú no diria que és una assassina a sou implacable, capaç de matar sense remordiments i sense deixar rastre. Però ho és. Una professional del crim que, malauradament i contra tot pronòstic, va perdent el cap a poc a poc i acabarà cometent massa errors.

«Mathilde no malgasta mai ni una sola bala, sempre fa una feina neta i sense nyaps. Això d’avui és una excepció. Una fantasia. Hauria pogut actuar des de més lluny, fer menys destrosses i disparar una sola bala, això segur. No sé què m’ha agafat, és així. Si l’hi pregunten, això és el que contestarà. A més a més, no té cap importància, el que importa és que l’individu estigui mort, no?»

Al cap de més de 35 anys, Pierre Lemaitre treu del fons del calaix la seva primera novel·la policíaca, escrita l’any 1985, però no publicada mai. Una obra inèdita que marca l’inici i el final de l’escriptor en l’àmbit de la novel·la negra, i en què ja són presents el to irònic, l’estructura brillant i la seva característica aroma de crítica social.