Arxius: Novetats i recomanacions

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Mèdici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb només quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

L’impacte de l’autodestrucció d’una obra d’art de Banksy el 2018 a la sala de subhastes Sotheby’s encara és ben viu a la nostra memòria, però molts havíem oblidat el cas del pintor Palau Ferré, que va decidir cremar els seus propis quadres als anys setanta del segle xx. Les seves aparicions a la televisió i als mitjans de l’època són ara poc recordades, malgrat l’estupor que va generar el cas. Màrius Serra es va interessar per aquest creador que, després d’una sentència del Tribunal Suprem, va resoldre llançar al foc tot allò que pintava. Aquells retrats d’una dona d’ulls grossos i fascinadors s’esfumaven per la xemeneia de casa del pintor. Què hi havia darrere de la pulsió autodestructiva? Amb l’ajut de la documentació, dels testimonis i de la portentosa imaginació de novel·lista, Màrius Serra ofereix als lectors La dona més pintada, una novel·la que parteix de la vida d’un pintor assenyalat per Picasso com a possible successor seu.

La mirada de Marta Rojals —perspicaç, aguda i irònica— ens commou, ens interpel·la i té la virtut d’anar al moll de l’os dels temes quotidians que ens afecten en el dia a dia. Amb la frase exacta i el mot precís, aquest llibre ens endinsa en la seva impagable faceta com a articulista en les discussions que toquen totes les causes justes: el racisme, la transfòbia, el masclisme, la discriminació lingüística, l’especulació urbanística, els abusos de poder, la crisi climàtica…

En aquestes pàgines sentim alt i clar el clam tant d’una generació precaritzada i empobrida com la reivindicació de la gent gran, injustament relegada del protagonisme que es mereix; l’estima i protecció no només del patrimoni natural, del paisatge i el territori, sinó també dels animals, els nostres companys de viatge en aquest món que ens entestem a destruir, o el paper de les dones en la societat actual, persistentment cosificades i subordinades en les grans decisions que afecten el conjunt de la humanitat. Retalls de vida atemporals que palesen que Marta Rojals és una de les millors autores del nostre país.

Una noia vetlla el seu avi, i en la solitud absoluta té dues grans companyies: la de la memòria i la de la imaginació. Mentre els cirerers es despullen, la llei de l’hivern s’imposa recordant-nos que per renéixer cal deixar anar.

Amb un aire intimista i màgic, aquesta novel·la fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.

«I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure».

John Banville, el reconegut guanyador del Premi Booker, ens ofereix amb Les singularitats una novel·la lúdica i polièdrica sobre la nostàlgia, la teoria quàntica, la vida i la mort a partir del personatge de Freddie Montgomery, un dels més memorables dins de l’univers de l’autor.

Montgomery, un home amb un nom prestat, apareix amb un cotxe esportiu vermell –també prestat– en la casa de la seva infantesa. Però res és el que espera. Ara hi viuen els Godley, descendents del reputat científic Adam Godley, artífex d’una teoria de l’existència que va canviar tots els paradigmes. Aquest home misteriós, que acaba de complir sentència a la presó, sent com si el temps estigués parat, trencat. Ara està obligat a conviure amb la disfuncional família Godley, l’estranya mestressa de claus que la governa, el biògraf de l’avantpassat dels Godley i una dona adinerada del seu propi passat que arribarà amb una petició força inusual.

La Barbara, venedora de drets literaris internacionals, s’instal·la a París com a refugi. Per deixar enrere una experiencia que l’ha trasbalsat, se’n va a viure a casa de la seva àvia, la Margaux, amb qui té un vincle molt especial. Un matí de 2008, l’any de la gran nevada, la Barbara es troba un jove desconegut dormint al seu sofà vermell. L’enigmàtic fotògraf que no retrata mai persones l’ajudarà en una recerca inesperada. Junts, descobriran els secrets de la mamie Margaux, una dona que va sobreviure l’ocupació alemanya de París a la segona guerra mundial.

L’Elsa té nou anys i pertany a una família de pastors de rens. Un dia d’hivern, veu com un home mata salvatgement la Nástegallu, la seva cria de ren, i l’amenaça perquè no en digui res. Quan per fi guanya forces per explicar-ho, la policia descarta investigar l’assumpte i el classifica com un simple robatori.
L’assassinat de rens, però, cada vegada és més freqüent, i l’impacte que té en la població sami va molt més enllà d’una pèrdua material. Atacar els rens vol dir atacar tota la seva cultura. L’Elsa convertirà aquesta circumstància en la seva lluita personal i dedicarà la vida a defensar allò que més estima: la seva comunitat, la seva família, la seva identitat i els seus rens.
Robatori és una afirmació valenta cap a una part de Suècia de la qual no s’acostuma a parlar. Una novel·la sobre com la xenofòbia, el suïcidi, l’alcoholisme i el canvi climàtic amenacen la cultura sami, i sobre les tensions que es despleguen quan les idees modernes xoquen amb una cultura tradicional que té unes estructures patriarcals molt arrelades.

Amb 91 anys, la Gretel Fernsby du una vida tranquil·la i confortable al seu magnífic pis londinenc, malgrat amagar un passat fosc i pertorbador. No parla mai de com va fugir de l’Alemanya nazi quan tenia 12 anys. Ni els anys de postguerra a França amb la seva mare. I sobretot, no parla del seu pare, el comandant d’un dels camps d’extermini més tristament cèlebres del Reich.

Quan una parella es trasllada al pis de sota, fa amistat amb el fill de nou anys, en Henry, tot i que li porta records incòmodes del seu germà Bruno. Però un dia assisteix a un enfrontament violent de la parella. I davant la tria entre la pròpia seguretat i la del nen, la Gretel evoca dilemes semblants amb què va topar temps enrere. Llavors, haver estat còmplice li va comportar una vida de vergonya i culpabilitat, però interferir ara té el risc que surtin a la llum els secrets que ha amagat tota la vida.

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d’una regió de món que l’apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

Les germanes Celie i Nettie comparteixen el jou i la lluita d’haver nascut dones afroamericanes a la Geòrgia rural de començament del segle xx. Casada a la força d’adolescent, la Celie no vol que la seva germana petita Nettie hagi de córrer el mateix destí i l’ajuda a fugir i encetar el seu camí. Malgrat el pas del temps, la distància i el silenci, les germanes mantindran vives la lleialtat i la fe l’una en l’altra a través d’un seguit de cartes escrites al llarg de vint anys, que constitueixen una de les novel·les més emocionants que es poden llegir: una història que vessa en cada pàgina passió, dolor, inspiració i un amor indomable per la vida.

Publicada originalment el 1982, El color porpra és una fita imprescindible de la literatura americana contemporània i s’ha convertit en un clàssic literari del feminisme i la denúncia del racisme. Va guanyar el premi Pulitzer i el National Book Award, i se n’han venut quinze milions d’exemplars en més de trenta llengües. Fins ara inèdita en català, la traducció de Josefina Caball ens convida a un trajecte inoblidable cap a l’alliberament i la realització.