Arxius: Novetats i recomanacions

Quan encara era una nena, la Cora va anar de vacances a un poble del sud de França amb el seu pare, un ginecòleg retirat, i la Sara, la seva parella d’aleshores. Una tarda que havia sortit a voltar en bicicleta, es va veure obligada a buscar refugi en una cova propera, on descobriria unes estranyes pintures que la perseguirien durant la resta de la seva vida. Aquest és el detonant d’una història laberíntica, un thriller que no fa escarafalls a la poètica ni a la reflexió, i que representa el gran salt endavant d’una de les narradores més celebrades dels últims anys.

Elisenda Solsona se’ns emporta pàgines endins en un misteri que té com a teló de fons els problemes de fertilitat convertits en plaga social, i les relacions maternals convertides en maledicció.

Recordes l’última vegada que una lectura et va posar a cent? Podries dir algun llibre que hagi dilatat i contret el teu cos de maneres inesperades? O citar un passatge que t’hagi fet segregar efluvis amb perplexitat? Si no ho recordes, potser vol dir que no t’ha passat mai. Cap problema, sempre hi ha una primera vegada.

Quan comencis a llegir El meu primer llibre porno, notaràs que les galtes se’t van encenent. El ritme cardíac se t’accelerarà de cop en notar el tacte sensual d’uns invertebrats molt especials, la respiració se t’entretallarà en imaginar el centenar de possibilitats que ofereix el sexe amb cíborgs, els orificis se t’encendran quan assisteixis a un número musical protagonitzat per genitals, i emetràs els primers gemecs, tímids, una mica ridículs —per què enganyar-nos—, quan descobreixis el plaer de dir les coses més porques en veu alta. I sí, en algun passatge t’escandalitzaràs, tindràs la sensació d’estar desafiant els teus propis límits morals, però si en el moment de màxim plaer et comences a sentir culpable, sempre pots repetir per dintre «només és ficció, només és ficció, només és ficció…».

En Willis Wu no es percep a si mateix com el protagonista de la seva pròpia vida, n’és simplement un extra. Cada dia surt del seu piset de protecció oficial de Chinatown i va fins al Palau Daurat, un restaurant xinès que es fa servir com a plató, on es roda la sèrie policíaca Blanc i Negre. Però allà en Willis tampoc no l’és, l’actor principal: les regles de Hollywood dicten que ell, d’ascendència asiàtica, només pot interpretar papers secundaris. Intenta obrir-se camí i convertir-se en el «Paio del kungfu», el paper més important al qual pot aspirar un oriental.

Però ¿realment no pot aspirar a res millor?

Un dia ets al CCCB escoltant una xerrada i de cop descobreixes una mirada, un noi que fa que t’exploti tot per dins, i en menys de dues setmanes us seguiu a totes les xarxes possibles. Al cap de dos mesos feu l’amor a la Mar Bella i, quan en porteu tres veient-vos, t’adones que potser t’has enamorat. Sense saber fer-ho. Busques respostes als teus referents romàntics més immediats, però aviat trobes que ni els teus amics, ni la teva companya de pis ni els teus propis pares semblen tenir les claus per entendre com s’estima (o com s’estima bé).

Viure a Barcelona és un repte, com ho és sobreviure a una feina que serveixi d’alguna cosa més que per pagar el lloguer, i les ressaques s’agreugen amb l’edat i cada vegada sembla més difícil acabar el dia havent menjat tota la fibra que recomanen els anuncis publicitaris. Estimar. Errar. Aprendre. O no. El protagonista de Fervor s’enamora, sense voler… La resta és història i és aquesta.

Un home i el seu gos. L’escriptor i un bover de Berna que, a mesura que creix, ocupa un lloc cada cop més essencial en la vida del narrador. Però el gos, que es diu Ubac, no és pas el personatge central d’aquest llibre, i el seu amo, Cédric Sapin-Defour, encara ho és menys.

El protagonista és el lligam que els uneix a tots dos. Un lligam únic i evident per a qui l’ha explorat; inútil i incomprensible per a aquells a qui la companyia dels gossos no els diu res.