Quan fa bon temps, l’Adela somriu, xiula, canta en veu alta, obre les finestres de bat a bat i, fins i tot, deixa la porta oberta. Però, quan comença a ploure, l’Adela es tanca a casa. No té forces per a res i perd la seva joia de viure. La pluja és grisa, freda i fosca. Aleshores, podeu dir-l’hi el que vulgueu, podeu argumentar tant com calgui, però no val la pena discutir perquè, l’Adela, no posarà un peu a terra.
