Una mare trena els cabells de la seva filla i teixeix al seu torn en ella una xarxa de memòries ancestrals: trossets de coneixement hereditari que es perpetuen a través del tacte i l’oralitat. Així, en aquest acte simbòlic, es transmet la saviesa d’un extens llinatge de dones que ja han transitat l’experiència de la vida.
En aquest relat es recopilen els sentits que creuen generacions de dones i s’instal·len en el present per a modicar-lo. Són petites reexions i consells que només romanen si es comparteixen, com quan aprenem a fer-nos trenes.