En el medi ambient de la riba. A la vora del penya-segat. On les paraules encara volen dir i no dominar, com a éssers d’una naturalesa salvatge, on la vida tiba de por, assossec o riure. Aquí és on escric”.
La terra oculta reuneix obres de Manuel Rivas que tenen en comú la condició de literatura de la natura, un manuscrit de la terra, entès com a espai real i simbòlic d’emergència, abandonament, crisi i lluita contra l’extinció.
La Rita, de set anys, te problemes greus de comunicació a l’escola. S’ha inventat una bombolla que la protegeix dels que l’envolten i viu en el seu silenci. No parla amb ningú. En canvi, a casa, no calla.
L’Anna, la mare de la Rita, viu atrapada en una bombolla de culpabilitat. Atabalada per la feina, per la seva preocupació per la Rita i pel record de la filla que se li va morir a la panxa a mig embaràs, no aconsegueix escriure.
La historia de David Vetter, un nen nord-americà que va viure dotze anys tancat en una bombolla de plàstic perquè el seu sistema immunitari no funcionava, els servirà a mare i filla per superar les seves pors i vulnerabilitats i sortir de les presons invisibles que s’han construit.
“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”
La veu que travessa el Llibre de sang és una força entregada incondicionalment a l’exploració. A l’exploració, en primer lloc, del naufragi col·lectiu als “oceans de micro plàstics i micro agressions”, però sobretot a l’exploració d’una vida i d’un cos, els propis, agafats en tota la seva latitud: des dels arbres que poblaven el jardí de la infància fins als éssers que els omplen al ple de la joventut, passant per una mare i una àvia que són com una mar i un oceà —la mer i la granmer, dues peces d’una genealogia tan real com impossible.
“Potser aquesta escriptura és la cerca d’una llengua estrangera en les paraules que tinc a disposició. L’intent de cavar un aixopluc de la mida d’una llengua dins de l’existència, dins del que hem heretat, prou gran per poder-hi ballar.”
Un matí de juny de 1941, Algiukas es desperta amb el so dels soldats colpejant la porta de casa seva. Poques hores després, es troba en un sufocant tren de mercaderies que el porta, juntament amb la família i molts dels veïns, de la Lituània natal a les planes nevades de Sibèria. Allà hauran de sobreviure amb el mínim, dormir on i quan altres els ho ordenin, escriure cartes i confiar que algú les pugui llegir. Però Algis i els seus no cedeixen a la desesperança: reciten haikus, aprenen papiroflèxia, preparen una sopa miraculosa amb el poc que tenen al seu abast i canten per acollir els seus records. En una de les novel·les gràfiques més premiades dels darrers temps, Jurga Vilė i Lina Itagaki adapten una història real d’exili i supervivència.
Novembre del 2015. El narrador, un periodista de formació científica, ha viatjat a París per cobrir una cimera sobre el clima pocs dies després dels atemptats jihadistes. La crisi que plana en l’ambient de la ciutat sembla el reflex d’una crisi més íntima: la que travessa la relació amb la seva parella, Lorenza.
I mentre busca un sentit a tot el que està vivint, a les seves pors, als seus dubtes, i prepara un llibre sobre els efectes radioactius de la bomba atòmica, es troba amb personatges que seran més rellevants del que sospita: un amic que s’acaba de separar, un climatòleg expert en núvols, una reportera de guerra o un capellà que ha trobat la felicitat on mai hauria imaginat.
Una de les coses que casualment descobreix és que, en cas que hi hagi una catàstrofe global, l’illa de Tasmània és un dels millors llocs del món on refugiar-se. Perquè la seva crisi existencial, en realitat, no és només seva: és la de tots nosaltres, la de la nostra generació i la del planeta.
1945. Deu dies després del final de la guerra, Laura Chase es llença per un pont i deixa a Iris, la seva germana gran, un manuscrit titulat “L’assassí cec”. Mig segle més tard, Iris reflexiona sobre la seva vida gens exemplar, en particular sobre els esdeveniments que van envoltar la tràgica mort de la seva germana. El principal d’ells, la publicació de “L’assassí cec”, una novel·la que li va valer a la Laura no només reconeixement, sinó també culte devot, i que descriu una arriscada passió amorosa als anys trenta entre una jove adinerada i un home que es ha donat a la fugida. A mesura que l’amor, el sacrifici i la traïció compliquen la història inventada i la real, els esdeveniments es precipiten cap a la catàstrofe.
Ambientada a les muntanyes del sud dels Apalatxes, Demon Copperhead és la història d’un noi nascut d’una mare soltera adolescent en una caravana, sense més patrimoni que el bon aspecte i els cabells rogencs del seu difunt pare, un enginy càustic i un ferotge talent per a la supervivència. Relatat amb la seva veu, Demon s’enfronta als perills moderns de les llars d’acollida, el treball infantil, les escoles en ruïnes, l’èxit esportiu, l’addicció, els amors desastrosos i les pèrdues aclaparadores. A través de tot això, s’enfronta a la seva pròpia invisibilitat en una cultura popular en què fins i tot els súper herois han abandonat els pobles rurals a favor de les ciutats. Fa moltes generacions, Charles Dickens va escriure David Copperfield a partir de la seva experiència com a supervivent de la pobresa institucional i els seus danys als nens de la seva societat. Aquests problemes encara no s’han resolt a la nostra. Dickens no és un requisit indispensable per als lectors d’aquesta novel·la, però li va servir d’inspiració. En traslladar una novel·la èpica victoriana al Sud dels Estats Units contemporani, Barbara Kingsolver recorre a la ira i la compassió de Dickens i, sobretot, a la fe en el poder transformador d’una bona història.
L’humorista més intel·lectual, l’intel·lectual més divertit. Salman Rushdie Considerada la seva millor novel·la per molts, descatalogada durant dècades, ara amb una traducció nova. La segona novel·la de Kurt Vonnegut, publicada el 1959, li va valer el reconeixement del públic i de la crítica. Una rebolcada escandalosa per l’espai, el temps i la moralitat. Una mirada desoladora sobre l’ésser humà i el seu suposat lliure albir. Una sonora riallada davant la insignificança dels nostres principis i les nostres passions, sotmesos inexorablement als designis del Déu Indiferent.
“ERPENBECK POSSEEIX UN DO INSUPERABLE PER MOSTRAR COM LES NOSTRES IDEES, PASSIONS I DECISIONS ES CONFIGUREN -I RECONFIGUREN- PEL PAS DEL TEMPS I ELS CANVIS HISTÒRICS.” – JOHN POWERS, NPR á Kairós es el deu grec del moment oportú, de les coincidències favorables, de la felicitat instantània. És el temps necessari perquè es compleixi la voluntat divina, segons els cristians. ¿Podríem considerar que la trobada fortuïta de Katharina, de dinou anys, i Hans, un intel·lectual de mes de cinquanta, va ser provocada per Kairós? Passats els anys, la resposta es incerta encara. Amb el teló de fons d’una RDA decadent i el trasbals posterior a la caiguda del Mur el 1989, Jenny Erpenbeck narra amb el seu llenguatge inconfusible els abismes de la felicitat: el camí de dos amants a la frontera entre la veritat i la mentida, l’obsessió i la violència, l’odi i l’esperança. La seva historia d’amor clandestí es desplegarà i s’ensorrarà en paral·lel a la dissolució de l’estat comunista, que l’un i l’altra viuran amb expectatives diferents.
La Maya, amb vint-i-nou anys, es considera antisocial i rigorosa de l’ordre i les rutines. Viu amb una tortuga que no respon a res i va al cine els divendres. Però un dia comença a adquirir els mateixos poders que els protagonistes de les pel·lícules i això l’obligarà a salvar vides a contracor i a poc a poc anirà coneixent persones a qui abans ni tan sols mirava als ulls. Entre elles, la nova veïna, de qui s’enamorarà perdudament.
Lentament anirà deixant enrere les pors i viurà el primer cop de moltes coses.