Arxius: Novetats i recomanacions

«Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».

La història de la comissaria de Via Laietana és fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè és ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai.

Des de ben petits, en Sam i la Sadie comparteixen l’afició pels videojocs. Allà hi experimenten la llibertat i l’alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d’encaixar. Quan es retroben anys més tard, decideixen apostar pels seus somnis i viure de la creació d’aquests universos fantàstics i imaginaris sense preveure, però, que ben aviat s’enfrontaran a un èxit imprevist i imparable que posarà en dubte la naturalesa de la seva relació. Aquesta és la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també de la impossibilitat per adaptar-se a la ferocitat del que comporta el triomf: els diners, la fama, les identitats qüestionades i la tragèdia.

Demà, i demà, i demà és un relat sobre la nostra necessitat de connectar, d’estimar i de ser estimats. Una obra commovedora sobre els límits de l’amistat i l’amor, i una oda al refugi que ens ofereix la imaginació.

Amb el seu estil més que recognoscible, a Tom Gauld no hi ha objectiu que se li resisteixi: és capaç d’abordar qualsevol temàtica amb la seva mirada irònica i precisa. En aquesta ocasió, torna al món literari per a posar el focus en el temple dels llibres i els seus guardians: biblioteques i bibliotecaris.

Amb la intel·ligència sense pretensions a la qual ens té acostumats, donant curs al seu ampli coneixement sobre les martingales del sector i servint-se de la seva habilitat per a les analogies científiques i el seu reconegut gust per la ciència-ficció, Gauld torna amb una col·lecció de vinyetes imperdible, que reuneix el millor de les seves publicacions setmanals de The Guardian.
La Venganza de los bibliotecarios ve a confirmar que el seu enginy és inesgotable.

La matinada de l’onze de desembre de 2017, una vuitantena de guàrdies civils, amb l’uniforme d’assalt i metralleta en mà, van entrar en el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, davant la mirada atònita dels treballadors, que havien obert la porta sense cap manifestació o insinuació de resistència que justifiqués aquest desplegament de força. Portaven una ordre d’un jutjat de primera instància d’Aragó que els autoritzava a endur-se’n quaranta-quatre obres d’art.
La notícia va provocar una consternació enorme en els àmbits culturals europeus i nord-americans, que no entenien com era possible un comportament d’aquesta mena a Europa en el segle XXI.
Flocel Sabaté, catedràtic de la Universitat de Lleida, va assumir el repte d’explicar-ho per a la revista Écrire l’histoire. L’objectiu era detallar-ne els fets, tenint present un fenomen molt actual: l’ús de la història i del patrimoni cultural en el foment d’identitats col·lectives sota el lideratge d’autoritats publiques, amb la finalitat de construir noves identitats a partir del conflicte. Aquí trobareu totes les respostes al perquè de l’assalt al Museu de Lleida.

La Muriel i en Robert arriben a Londres perseguint noves oportunitats en un món digital que ho transforma tot: ell, per treballar per a una de les empreses tecnològiques més grans del món; ella, per triomfar com a influencer a les xarxes socials.

Quan l’aventura compartida comença a fer aigües, els desencisos els enfronten a la distància cada cop més gran entre la realitat de cada dia i les vides ideals que projecten a la xarxa.

Algoritmes és una història d’ambicions, traïcions, venjances, hashtags i magrades, en un món cada cop més alienant on la veritat ha entrat en crisi.

Un home reposa inert en un llit d’hospital després d’haver patit un ictus. Una dona l’observa, corpresa, des d’una distància que no sap com desfer, mentre es comença a qüestionar els fonaments emocionals sobre els quals s’ha construït la identitat. Així comença aquesta novel·la sobre una filla, però també sobre una mare, una tieta i una germana que es debaten entre la tendresa i el ressentiment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imperfecte però alhora extremament humà.

Eider Rodriguez reviu en aquest text personal i íntim l’origen de la seva educació sentimental. Concebuda amb la certesa que algunes coses només es poden entendre si s’escriuen, aquesta obra transita per l’existència d’una família del País Basc que es dedicava a vendre material de construcció mentre a casa seva bregaven amb els silencis, les renúncies i l’amor.

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Mèdici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb només quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

L’impacte de l’autodestrucció d’una obra d’art de Banksy el 2018 a la sala de subhastes Sotheby’s encara és ben viu a la nostra memòria, però molts havíem oblidat el cas del pintor Palau Ferré, que va decidir cremar els seus propis quadres als anys setanta del segle xx. Les seves aparicions a la televisió i als mitjans de l’època són ara poc recordades, malgrat l’estupor que va generar el cas. Màrius Serra es va interessar per aquest creador que, després d’una sentència del Tribunal Suprem, va resoldre llançar al foc tot allò que pintava. Aquells retrats d’una dona d’ulls grossos i fascinadors s’esfumaven per la xemeneia de casa del pintor. Què hi havia darrere de la pulsió autodestructiva? Amb l’ajut de la documentació, dels testimonis i de la portentosa imaginació de novel·lista, Màrius Serra ofereix als lectors La dona més pintada, una novel·la que parteix de la vida d’un pintor assenyalat per Picasso com a possible successor seu.