Arxius: Novetats i recomanacions

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen.

A partir de l’experiència dels qui ho van viure, Europa compta com el continent es va recuperar lentament de la Segona Guerra Mundial i va aconseguir reconstruir-se i prosperar. I després es va bloquejar.

Timothy Garton Ash, un dels millors pensadors europeus, ha passat la seva vida estudiant aquesta part del món. Aquest emocionant llibre està replet d’experiències viscudes: des dels records del seu pare del desembarcament de Normandia i l’espionatge al qual el va sotmetre la Stasi fins a entrevistes amb guerrillers albanesos a les muntanyes de Kosovo,..

Des de sempre, la humanitat ha perseguit una forma de vencer el pas del temps. La mitologia i la ficció estan plenes de personatges que han buscat la manera de no envellir i esdevenir així immortals. Pero no ha estat fins al segle XXI que la ciencia ha avançat prou per poder fer realitat aquest somni. Per primer cop entenem per que amb l’edat se’ns degrada el cos i, gràcies a aixo, hem començat a desenvolupar eines que actuen sobre els mecanismes biologics de l’envelliment. Vol dir que hem descobert el secret de la vida eterna? És realment possible mantenir-se jove per sempre?

Els doctors Manel Esteller i Salvador Macip repassen tot el que sabem sobre el proces d’envelliment i que podem fer per aturar-lo, des de les intervencions que ja s’ha demostrat que donen resultats fins als tractaments que, en un futur potser no tan llunyà, ens podrien fer immortals.

Que passaria si et muntessis a l’aspa d’un helicòpter, construís un edifici de mil milions de pisos o fessis una làmpada de lava amb lava?

Sense immutar-se per l’absurd, Munroe consulta les últimes investigacions, des de la física dels gronxadors fins al disseny de catapultes d’avions, per respondre les preguntes més absurdes, i en ocasions també aterradores, amb la rigorositat científica. Tal com ho demostra, es pot aprendre moltíssim en examinar com podria funcionar el món amb circumstàncies extremes molt especifiques.

En el medi ambient de la riba. A la vora del penya-segat. On les paraules encara volen dir i no dominar, com a éssers d’una naturalesa salvatge, on la vida tiba de por, assossec o riure. Aquí és on escric”.

La terra oculta reuneix obres de Manuel Rivas que tenen en comú la condició de literatura de la natura, un manuscrit de la terra, entès com a espai real i simbòlic d’emergència, abandonament, crisi i lluita contra l’extinció.

La Rita, de set anys, te problemes greus de comunicació a l’escola. S’ha inventat una bombolla que la protegeix dels que l’envolten i viu en el seu silenci. No parla amb ningú. En canvi, a casa, no calla.
L’Anna, la mare de la Rita, viu atrapada en una bombolla de culpabilitat. Atabalada per la feina, per la seva preocupació per la Rita i pel record de la filla que se li va morir a la panxa a mig embaràs, no aconsegueix escriure.
La historia de David Vetter, un nen nord-americà que va viure dotze anys tancat en una bombolla de plàstic perquè el seu sistema immunitari no funcionava, els servirà a mare i filla per superar les seves pors i vulnerabilitats i sortir de les presons invisibles que s’han construit.

“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”
La veu que travessa el Llibre de sang és una força entregada incondicionalment a l’exploració. A l’exploració, en primer lloc, del naufragi col·lectiu als “oceans de micro plàstics i micro agressions”, però sobretot a l’exploració d’una vida i d’un cos, els propis, agafats en tota la seva latitud: des dels arbres que poblaven el jardí de la infància fins als éssers que els omplen al ple de la joventut, passant per una mare i una àvia que són com una mar i un oceà —la mer i la granmer, dues peces d’una genealogia tan real com impossible.
“Potser aquesta escriptura és la cerca d’una llengua estrangera en les paraules que tinc a disposició. L’intent de cavar un aixopluc de la mida d’una llengua dins de l’existència, dins del que hem heretat, prou gran per poder-hi ballar.”

Un matí de juny de 1941, Algiukas es desperta amb el so dels soldats colpejant la porta de casa seva. Poques hores després, es troba en un sufocant tren de mercaderies que el porta, juntament amb la família i molts dels veïns, de la Lituània natal a les planes nevades de Sibèria. Allà hauran de sobreviure amb el mínim, dormir on i quan altres els ho ordenin, escriure cartes i confiar que algú les pugui llegir. Però Algis i els seus no cedeixen a la desesperança: reciten haikus, aprenen papiroflèxia, preparen una sopa miraculosa amb el poc que tenen al seu abast i canten per acollir els seus records. En una de les novel·les gràfiques més premiades dels darrers temps, Jurga Vilė i Lina Itagaki adapten una història real d’exili i supervivència.

Novembre del 2015. El narrador, un periodista de formació científica, ha viatjat a París per cobrir una cimera sobre el clima pocs dies després dels atemptats jihadistes. La crisi que plana en l’ambient de la ciutat sembla el reflex d’una crisi més íntima: la que travessa la relació amb la seva parella, Lorenza.

I mentre busca un sentit a tot el que està vivint, a les seves pors, als seus dubtes, i prepara un llibre sobre els efectes radioactius de la bomba atòmica, es troba amb personatges que seran més rellevants del que sospita: un amic que s’acaba de separar, un climatòleg expert en núvols, una reportera de guerra o un capellà que ha trobat la felicitat on mai hauria imaginat.

Una de les coses que casualment descobreix és que, en cas que hi hagi una catàstrofe global, l’illa de Tasmània és un dels millors llocs del món on refugiar-se. Perquè la seva crisi existencial, en realitat, no és només seva: és la de tots nosaltres, la de la nostra generació i la del planeta.