Tinc uns peus perfectes (escrit per María Solar, il·lustrat per Gusti i editat per Kalandraka el 2017) ofereix un bon exemple de com combinar ficció amb coneixements. El llibre ens explica la història d’en Melcior Setciències, un infant que es presenta al concurs «Buscant el nen més saberut». En Melcior és un entès en molts àmbits, però precisament li toca contestar preguntes sobre un tema que li és totalment desconegut: els peus.
Torna en Massagran, el gran clàssic de la literatura juvenil catalana, en una edició restaurada de les seves aventures extraordinàries, escrites el 1910 per Josep M. Folch i Torres com una sàtira de les novel·les d’aventures, que han perdurat fins avui sense perdre gràcia i originalitat. En Massagran és l’antiheroi català per excel·lència, políticament poc correcte però ple de bones intencions. El que se’n diu un tros de pa!
Conte narrat en primera persona, a través d’un nen de deu anys enlluernat per la figura d’un oncle a mig camí entre científic despistat i inventor estrafolari. Per donar la rèplica als protagonistes, l’autor perfila uns secundaris al servei de l’humor i del ritme que marquen les múltiples peripècies i bretolades. De l’aparent realisme de què parteix, arrenquen situacions improbables fins a arribar al punt àlgid de la fantasia, amb l’aparició d’un ésser mític del folklore escandinau, un trol. Pujadó articula els fets amb saviesa narrativa i amb rigor pel que fa a l’ús de la llengua. L’estil és planer, rotund i no suggereix, sinó que diu. La successió de fets és trepidant i la paraula no es queda curta: el formigueig de la curiositat persegueix el lector. És una història escrita per entretenir i de la qual es desprèn el valor de la unitat familiar. A la llum dels nostres dies, cal dir que hi ha tocs irreverents, políticament incorrectes; es tracta d’una crítica mordaç a l’actitud de la societat al respecte? Les il·lustracions en blanc i negre s’adapten al text i en reforcen l’humor, com queda palès amb l’expressió del veí davant de cada nou entrebanc, per dir-ho d’alguna manera… En fi, un conte un punt trencador.
Un original, divertit i entranyable conte que ens parla de la solitud de les persones i dels refugiats.
Em dic Omar. El meu pare era jardiner i la meva mare feia olor de canyella. A tots dos se’ls va empassar el mar poc abans d’arribar a la platja. Els vaig veure desaparèixer mentre flotava en aquella closca de nou al costat d’altres desconeguts. Dels tres, només jo portava un petit salvavides amb el meu nom. L’havia escrit la mare amb un retolador desgastat perquè no l’oblidés mai.
En la frenètica ciutat de Nàpols Giambattista della Chiesa demana, com a última voluntat, ser enterrat amb el seu fidel “telefonino”. Quan en el tercer dia de la seva mort sona el seu vell telèfon de la família i Giambattista els anuncia que es troba bé de salut i al paradís, una allau de curiosos sepultarà la ciutat com una nova erupció del Vesuvi.
L’home és un lleó per a l’home. I els lleons no pequen, precisament, de delicadesa. Segurs de si mateixos, imposen el seu punt de vista sense ser conscients que són egocèntrics i que tenen un desig voraç per les relacions de poder. Cada dia ens creuem amb aquests personatges tòxics: el conductor rabiós, la parella subtilment controladora i, a la feina, el cap aferrat al poder…
La Romane, amb una trentena d’anys, apassionada i compromesa, ha creat una associació per reconduir aquests felins descarrilats cap a una actitud més humana. Entre els nous pacients hi ha uns bons espècimens, com ara en Maximilien Vogue, un famós home de negocis, carismàtic i atractiu com el dimoni en persona, i tòxic i exasperant com n’hi ha pocs. Serà capaç la Romane d’amansir aquesta fera perquè es comporti amb menys agressivitat i més respecte? El que és evident és que no serà una tasca gens fàcil.
Anem a comptar fins a infinit. Comences per l’un i a partir d’aquí és fàcil. Això sí, hi ha un problema: et portarà força temps, sobretot cap al final. La teva vida, finita, s’esgotarà i no podràs seguir comptant.
Perquè, acaba alguna vegada l’infinit? Algú ha arribat? Com ficaries un autobús d’infinits passatgers en un hotel d’habitacions infinites? I si els passatgers fossin nombres parells? I si fossin nombres primers?
Per això, precisament, val la pena pensar en l’infinit: val la pena somiar amb tot el que passa més enllà de la nostra curta existència.
Rem H. Largo porta més de quaranta anys estudiant el desenvolupament humà i avui més que mai segueix constatant l’enorme desafiament que implica portar una vida en harmonia amb les característiques particulars de cada persona des del naixement fins a la vellesa. Per al pediatre suís, les capacitats humanes es van configurant al llarg del temps de manera completament diferent segons les necessitats de cada individu, determinant en gran mesura la manera en què es va a viure i el sentit que cada persona atorgarà a la seva vida. Però en les societats modernes dominades per l’economia i l’optimització, predomina la insensata idea que tots som iguals i podem aconseguir els mateixos objectius, frustrant el desenvolupament individual a costa d’expectatives alienes. Així doncs, partint de les singularitats de cada individu Rem H. Largo advoca en aquesta fascinant investigació per assumir i comprendre la nostra diversitat no només com el fonament de l’evolució mateixa, sinó també com la pròpia base de la nostra existència.
– Segurament pateix una rutinitis aguda.
– Com diu?
– Una rutinitis aguda. És una afecció de l’ànima que cada vegada pateix més gent al món, sobretot a Occident. Els símptomes són gairebé sempre els mateixos: baixa motivació, malenconia crònica, pèrdua de punts de referència, pèrdua de sentit, dificultat per ser feliç malgrat viure en l’opulència, desencant, ensopiment…
– Però… Com ho sap, vostè, tot això?
– Sóc rutinòleg.
– Rutin… què?
La Camille està a les portes de fer quaranta anys quan, de cop i volta, la sorprèn un mar de dubtes. No és que sigui desgraciada, però tampoc se sent realment feliç. Li fa l’efecte que la felicitat se li escapa entre els dits. I si bé és cert que ha aconseguit una feina que li permet una estabilitat econòmica, en realitat no l’apassiona. A casa, la rutina s’ha instal·lat en el seu matrimoni: cap dels dos ja no s’esforça. Pel que fa a la relació amb el seu fill… és més tensa que la corda d’un equilibrista.
Després d’un d’aquells dies especialment catastròfics, la Camille coneix per casualitat en Claude, que es presenta com a rutinòleg professional i li proposa una original teràpia per ajudar-la. Ella no s’ho pensa dues vegades i s’hi entrega en cos i ànima; necessita retrobar el camí cap a la il·lusió i la felicitat. Gràcies a unes sorprenents experiències, tan creatives com reveladores, a poc a poc transformarà la seva vida fins a arribar a fer realitat els seus somnis.
Un fenomen editorial que arrasa a França: La teva segona vida comença quan t’adones que només en tens una s’ha mantingut durant més d’un any ininterrompudament a les llistes de best sellers i ja ha ajudat a més d’1.300.000 lectors a descobrir el camí de la felicitat.
Llengua i Pàtria, de Joan Coromines, recull tot un seguit de textos combatius -manifestos, discursos, articles i cartes- del lingüista més prestigiós de Pompeu Fabra ençà. La defensa a ultrança de la unitat lingüística dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó-, la denúncia internacional de la prohibició de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua i de la situació d’ostracisme que patia l’Institut d’Estudis Catalans, l’al·legat a favor de les qualitats literàries de Josep Pla, la lloança de l’excursionisme, com també la reivindicació de les seves idees republicanes, laiques, liberals i independentistes, conformen el tarannà dels escrits aplegats aquí.
La qualitat literària de Coromines es posa al servei de les idees, de la polèmica i la confraternitat. El defugiment de les disputes entre els catalans exiliats i els de l’interior, la recerca del consens en el model de llengua literària, l’eliminació de les dificultats gramaticals gratuïtes o la protesta pels atacs estatals contra Catalunya, són alguns dels objectius vitals de Coromines, presidits pel principi, al qual consagrà tota la seva vida, que diu que «l’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes».