El naixement i el desenvolupament del moviment #MeToo en 2017 va implicar, entre moltes altres coses, una dura crítica a la nostra societat entesa com una construcció patriarcal en la qual, al llarg de la història i de manera continuada, els homes han acaparat totes les parcel·les de poder, i aquest poder s'ha exercit constantment en perjudici de les dones. No obstant això, el moviment #MeToo sembla haver deixat al marge dels seus debats al pare, figura fonamental a l'hora de disseccionar les estructures de poder que sostenen al patriarcat, i que a més està en la mateixa arrel etimològica de la paraula. Si bé podem exigir responsabilitats en la vida pública i privada a caps, companys de treball, parelles i amics, què passa amb els pares?
A partir d'un bon nombre d'exemples presos de la història i de la ficció, la psiquiatra i sexòloga Katherine Angel ha tingut l'audàcia de reflexionar per primera vegada de manera directa i profunda sobre el lloc que ocupa la figura paterna en la cultura contemporània i en la reivindicació feminista actual. En aquest assaig tan breu com precís i oportú, Angel es mou còmodament pels llits de la psicoanàlisi, la cultura popular i la literatura per a detectar i apuntar a tots nostres pares (els domèstics, els culturals i fins i tot els polítics), i preguntar-se de quina manera la relació entre pares i filles, en molts casos intensa i en altres punts conflictiva –exemples d'això els trobem tant en la tragèdia grega com al cinema modern– podria convertir-se en una força constructiva en lloc de nociva. Perquè encara que l'aspiració última consisteixi a desarticular el patriarcat, la figura del pare continuarà sent insubstituïble.